L’any 1995, el Consell de Govern de la Comunitat Valenciana publicà un decret mitjançant el qual suprimia la convalidació dels certificats de coneixement de “valencià” que atrogava la Junta Qualificadora d’aquesta Comunitat amb els certificats de coneixement del “català” emesos pels organismes competents de la Generalitat de Catalunya i de la Comunitat Autònoma Illes Balears.
L’argument del Consell de Govern valencià (que fou, en un principi, confirmat pel Tribunal Superior de Justícia de València) es basava en aquesta idea sempre latent en alguns sectors valencians i, per desgràcia, també de casa nostra, que entenen que el valencià, el mallorquí, el menorquí i el català són llengües diferents.
Els recurrents (l’Acció Cultural del País Valencià i el Sindicat de Treballadors i Treballadores de l’Ensenyament del País València-Intersindical Valenciana) al·legaren la falsedat i l’acientifisme d’aquesta afirmació i justificaren les seves pretensions amb arguments acadèmics. Doncs bé, el Tribunal Suprem, en una sentència memorable de 5 d’abril de 2006, acaba d’anular l’ordre de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana de 1995 tot donant la raó als recurrents.
Aquesta sentència, de la qual n’ha estat ponent el magistrat Nicolás Maurandi Guillen, afirma que la Generalitat Valenciana no ha justificat per què ha establert titulacions diferents, no equiparables ni convalidables, per a unes varietats (català, valencià i balear) que formen part –diu- “d’un mateix sistema lingüístic”. “La justificació no s’ha aportat –afegeix- i, a més, aquesta supressió (la no convalidació establerta per la Generalitat Valenciana) resulta contradictòria amb les solucions presents a la normativa d’educació de l’Estat. D’aquesta manera, la titulació acadèmica de major rang, la de llicenciat en Filologia Catalana, atorga equivalència pel fet de la seva obtenció als estudis que s’hagin cursat tant sobre català com sobre valencià”. I en aquest sentit afegeix que la normativa estatal “evidencia que les titulacions acadèmiques sobre matèria lingüístic estan configurades sobre sistemes lingüístics i no sobre varietats pertinents a un mateix sistema.”
La resolució –que no té pèrdua des del meu punt de vista- assenyala que per a resoldre si el valencià i el català són una mateixa llengua cal acudir al que “hagi prevalgut en la doctrina científica”, i configura aquest debat “com un problema aliè al Dret”.
La sentència és, doncs, contundent i determina que la llengua “pròpia i històrica dels valencians” és la que, des del punt de vista de la filologia, comparteixen també les comunitats de Catalunya i Balears, i Andorra. “Les diferents parles de tots aquests territoris constitueixen una llengua, un mateix sistema lingüístic” declara el Tribunal Suprem.
Ves, doncs, si no ho seria d’interessant que llegissin aquestes conclusions els membres de la recentment creada “acadèmica en defensa de l’hac perduda” del senyor Fornals (un personatge que, parlant i escrivint sempre en castellà, s’esmerça, dia rere dia, a dir-nos com hem d’escriure nosaltres la llengua catalana.
Per cert, respecte a aquesta darrera qüestió, penso que faríeu bé de llegir el comentari que ha fet Josep Mir sobre Antoni Febrer i Cardona al seu bloc.
Josep Maria Quintana 