Parlar de Maragall és sempre difícil perquè, tot i la seva aparent falta de lògica, sol tenir un punt de genialitat que el fa imprevisible. Tanmateix no deixa de ser controvertida la decisió que ha pres de decidir per votació en el si del Consell de Govern de la Generalitat els assumptes sobre els quals no hi hagi acord.
Això, és clar, implica una victòria del PSC en cada votació (si no hi ha defeccions) per simple còmput matemàtic, però atempta contra la naturalesa mateixa del govern. En efecte, un govern no és un òrgan representatiu (com el parlament) sinó un òrgan burocràtic. El govern podrà ser monocolor o tricolor (com succeeix a Catalunya) però és (hauria de ser) un òrgan coherent en el qual no té cap sentit votar, per molt que es confrontin en el seu si opinions diverses sobre la qüestió debatuda.
En l’avaluació d’aquesta decisió de Maragall, penso que ha estat Jordi Pujol el més encertat: “Votar –ha dit l’expresident- no forma part de la naturalesa d’un govern i no hi ha cap govern en el món en què la gent voti (…) [Nosaltres] vam tenir debats molt acalorats, sobretot en matèria pressupostària, però al final si no hi havia acord, calia prendre una decisió i era jo qui la prenia.”
Així hauria de ser. Però torno a dir que opinar de Maragall és una tasca plena de riscs.
Josep Maria Quintana 