El teatre és per a mi l’art de la paraula. També del gest, evidentment, però no basta el gest ni el que diem interpretació (bona interpretació) per a salvar un text de teatre si aquest no es fonamenta en la rotunditat de la paraula. El teatre és, doncs, paraula i diàleg, xoc d’intel·ligències que s’enfronten i es confronten amb tota la força dels mots.
No només d’òpera viu l’home, també de teatre, i és així que vaig aprofitar per anar al teatre en aquest darrer viatge a Madrid. I la visita al Bellas Artes (cada cop més tronat, el teatre) va ser profitosa, perquè l’obra de Jeff Baron, “Visitando al Sr. Green” va respondre a les expectatives. Encara diré més: va superar les expectatives que jo li augurava.
Només dos homes sobre l’escenari: Un vell jueu que havia estat tintorer i un jove empleat d’American Express, confronten les seves vides: El primer, per al qual no hi ha cap altra interpretació de la vida que aquella que prové de la seva tradició jueva, es troba cada cop més sobtat per l’evolució que provoca en ell el jove empleat, gay per a més senyes, que porta damunt seu (i ho porta amb dolor) la intolerància paterna.
El diàleg és intel·ligent, és brillant. I entre els dos personatges sorgeix quelcom de profund que els transforma, sobretot al vell Sr. Green, que acabarà veient el món (un món que inclou una filla proscrita per haver-se casat amb un gentil) des d’una nova perspectiva humana, força més toerant.
Dirigits per Juan Echanove, Juan José Otegui (Sr. Green) i Pere Ponce (Ross Gardiner) ens ofereixen una molt bona versió de l’obra de Baron. La de diumenge, doncs, fou una molt bella vetllada.
Josep Maria Quintana 