Estimat director: Un cap de setmana a Madrid dóna per molt, i més si es tracta del cap de setmana en què el Congrés dels Diputats aprova l’Estatut i s’enfronten (això en el Camp Nou) els dos equips més importants de la lliga, encara que aquest any (deu ser, suposo, gràcies a Rodríguez Zapatero) el Barça du al Reial un parell de cossos d’avantatge.
A Madrid ha fet sol, un sol que no han intentat d’apagar els núvols, perquè cap no semblava voler importunar uns dies plens de significat, mentre els arbres esclataven per passeigs i avingudes i tones imperceptibles de pol·len et queien al damunt. I m’agrada de recalcar això perquè la gent de la mediterrània valorem la primavera continental com pocs, acostumats com estem a no viure’n pràcticament. Entre nosaltres, l’hivern es transforma en estiu sense solució de continuïtat, mentre que, en el clima continental, la primavera és una senyora esplèndida que s’abilla lentament i que li agrada de posar-se el vestit estival amb parsimònia. A més, hi ha moltes primaveres diferents a l’entorn de Madrid, perquè no és, certament, el mateix contemplar l’esclat esponerós dels arbres de la capital que, posem per cas, veure com, amb força més lentitud, es vesteixen de verd els monumentals arbres de La Granja, en aquells jardins que envolten el palau que habità Felip V i els borbó posteriors, de recordada i (pel que fa a alguns) de discutible memòria.
A La Granja, on vaig anar acompanyant a un trio de farmacèutiques maoneses que volien veure
els reials jardins i, bàsicament, el de plantes medicinals, amb la idea de col·laborar en aquest nou jardí que planifiquen els sempre laboriosos membres de la Fundació de l’Illa de l’Hospital, la primavera tan sols s’intuïa. Travessar la Sierra havia estat encara un espectacle ple de neu dalt les carenes de les muntanyes. I a l’altiplà, si bé el dia era de canonges (potser allí hauria de dir de cardenals), la natura estava encara força menys desperta del que ho estava ja a la capital.
Admirador del paisatge urbà de Madrid, dels seus edificis majestuosos, dels seus museus espectaculars (he vist l’ampliació del Reina Sofia i m’ha agradat), dels seus jardins a peu de carrer (també anàrem al botànic, al capdavall del Paseo del Prado, per veure com tractaven allí els jardiners les plantes medicinals), del que no hi ha dubte és que els qui ens vam formar en un altre ambient cultural, espiritual i polític (vaja, diguem-ho clar, els qui ens formàrem a Barcelona), no podem deixar de constatar que Madrid és, per a nosaltres, tot un altre món. No sé si el símbol d’una altra nació, l’única que segons Rajoy pot existir, però sí que és el símbol d’un realitat diferent a la nostra, i no sols per qüestions idiomàtiques (encara que l’idioma sigui un factor penso que important de diferenciació), sinó també per qüestions de molt altra mena.
A diferència, però, del que puguin pensar els nacionalistes radicals (i això ho dic tant per als nacionalistes d’Estat com per als perifèrics), jo no crec que la convivència sigui impossible entre nosaltres. Ni d’un bon tros! Però penso que exigeix una transformació de les estructures col·lectives. I a més penso que aquesta transformació s’anirà fent, encara que perdem alguns llençols a la bugada; i que es farà (en realitat ja es va fent) sense més entrebancs dels necessaris.
Cal només fer una mica de memòria (i això ho dic per als de la meva edat, que ja podem tenir-ne) per recordar els vaticinis de caos o bé les prediccions de malastrugança que haguérem d’afrontar els protagonistes de la transició. D’una Espanya feta a imatge i semblança del dictador Franco (que alhora l’havia copiada de la monarquia borbònica més ronyosa i centralista), vam passar, no sense problemes, a una Espanya estructurada en Comunitats Autònomes que, si bé mantenia (i manté) una estructura vertebrada en el marc de l’Estat, ha bastit un esquema institucional que, fa només vint-i-cinc anys, era difícilment imaginable. I com sempre sol passar en aquests casos, els fills dels qui ens predicaven la malaventura es declaren ara defensors d’aquest món evolucionat i descentralitzat que els seus pares en ideologia el consideraven catastròfic i a ells ara els sembla intocable i meravellós. I com abans els seus pares, ells pensen també que avançar en la solució “disgregadora” acabarà (segons alguns, el desastre ja s’ha produït amb l’Estatut de Catalunya) amb la desfeta total i absoluta del país.
I tanmateix les coses no són tan evidents. Com en el cas de la primavera, el clima hi té molt a dir en la valoració dels processos polítics, i mentre que en un indret determinat la primavera amb prou feines encara pot detectar-se, a d’altres avança lentament i de manera constant. Però en uns tercers, la primavera és ja arribada…
Curiosament, tots tendim a interioritzar una visió parcial i més aviat esquifida de les coses, i de fet considerem com inamovible i definitiu allò que, no sols es continua movent, sinó que ho fa de manera continuada. Observa, si no, Europa, estimat director: Qui gosaria comparar la de principi del segle XX amb l’Europa d’entreguerres, o bé amb la posterior de la guerra freda, farcida de tensions a un i altre costat del teló d’acer, o finalment amb l’Europa que ha emergit de la crisi (increïble per a molts) del comunisme? T’has aturat a pensar què li ha succeït a Polònia durant els darrers cent anys? I qui diu a Polònia, diu també a l’antiga Iugoslàvia (dividida avui en una llarga sèrie d’estats), o a Txecoslovàquia, transformada en Txèquia i Eslovàquia pacíficament. I això per a no parlar dels països que conformaven l’URSS.
No vull, però, que pensis, estimat director, que jo sóc dels qui creuen a ulls clucs que la història avança naturalment i forçosament cap al progrés. No, perquè és cert que s’han produït regressions i grans desastres pel mal cap de persones i de generacions senceres que no han sabut estar a l’altura de les circumstàncies. Però el que tampoc no es puc admetre són aquelles posicions tancades que, per principi, es neguen a creure que el món avança i es transforma, i que sovint ho fa allunyant-se de patrons que, en algun moment, ens han semblat fonamentals, però que probablement no ho són.
Aliança Popular s’oposava al Títol VIII de la Constitució (el de les autonomies) al·legant que, de seguir per aquell camí, Espanya s’encaminava a l’autodestrucció. Qui ho havia de dir que, vint-i-cinc anys després, el Partit Popular defensés la realitat actual com la més perfecta i consolidada, i al·legués que, amb l’aprovació de l’Estatut de Catalunya, no sols es trencava un consens (un consens en el qual precisament ells mai no participaren, ja que els pactes foren entre el PSOE i la desapareguda UCD), sinó que Espanya –aquest cop sí- corre directament vers la temuda desintegració. És possible que amb aquest Estatut s’iniciï una nova manera d’estructurar Espanya. No ho negaré, però qui ens diu que aquest nou camí no ens ha de dur a una millor convivència? Per què no s’ha de viure millor a Espanya amb un País Basc pacificat i amb una Catalunya que s’hi senti còmoda? A més, jo estic segur que personatges intel·ligents del PP, com per exemple, Jaume Matas, s’aprofitaran –i no poc! I a més ho faran aviat- dels avenços obtingut pels catalans, i intentaran d’adaptar-se a aquest nou model que –curiosament i des d’un altre punt de vista-, tampoc no agrada als diputats d’Esquerra Republicana. Òbviament per altres raons.
Bé, estimat director, tinc la impressió que el país està fent un canvi important. I que aquest ens afectarà a tots. També al PP, el qual, o agafa una mica de cintura o penso que, cop rere cop, acabarà per ésser noquejat. I això no és, de cap punt de vista, desitjable.
Josep Maria Quintana 