Vaig començar el meu comentari d’ahir dient que sovint no semblava que visquéssim en un estat aconfessional, com proclama la Constitució. Algú potser es demani per què feia aquesta afirmació tan clara. I penso que la resposta podria ser tan llarga com contundent. Però he de dir que, quan ahir la feia, l’únic que tenia en ment eren les imatges de la televisió espanyola mostrant-nos el sopar de gala, brindis inclòs, que oferí el govern espanyol a monsenyor Cañizares, tot ell vestit de porpra, penso que a l’ambaixada espanyola a Roma.
Ho veieu normal això? Sí, ja sabem que l’Església té els seus protocols, entre els quals hi ha aquest “club més selecte del món” (les paraules eren del locutor de TVE, no meves) que està format pels dits “prínceps de l’Església”, que són uns senyors que van vestits amb sotana vermella, solideu i bonet també vermells, que porten, a més de l’anell de bisbe (normalment són bisbes, encara que necessàriament haurien de ser-ho), l’anell de cardenal, i solen dur uns magnífics botons d’or (o daurats) per a tancar els punys dobles de les impol•lutes camises blanques que els surten per la bocamàniga.
Aquests senyors són els elegits directament pel papa per a designar el seu successor. I són, a més, uns senyors als quals el papa convoca de tant en tant per a demanar-los consell sobre el govern de l’Església. El cardenalat no és, doncs, un ordre (com l’episcopat), sinó una dignitat eclesial. No és quelcom instituït per Crist a l’Evangeli, sinó que estem davant d’una construcció purament eclesiàstica. Ara bé, que els cardenals són importants dins l’Església, d’això no hi ha dubte!
Però tornem a la pregunta inicial: penseu que és normal que, en un estat aconfessional (per molt que ha de mantenir bones relacions amb l’Església catòlica com a majoritària del país), s’ha d’organitzar un sopar oficial en honor d’un nou membre del “club més selecte del món” al qual hi va, no només el ministre Bono (un fix dels sopars amb bisbes), sinó també la vice-presidenta del govern?
A mi –i ho dic amb tots els respectes per a tots (encara que els meus crítics de sempre no s’ho creguin)- em sembla una cosa fora de lloc, i -què voleu que us digui?- també fora del temps.
Josep Maria Quintana 