És possible que visquem en un estat aconfessional (cosa que sovint cal posar en dubte), però el que és segur és que la Conferència espiscopal no és apartidista.
No sé si, un cop sabuda la notícia de la treva, vau escoltar el portaveu dels bisbes. Si ho vau fer penso que em donareu la raó si us dic que el comentari del pare Martínez Camino era calcat al de Rajoy. És a dir, contenia tots els “ets i uts” possibles a la decisió d’ETA.
Curiosament, hem sabut després que aquell comentari es va fer en absència del president de la Conferència episcopal, monsenyor Blázquez, el qual, uns dies més tard, va emetre unes declaracions personals amb una música que sonava molt diferent. Sonava com la que escoltàrem als bisbes bascos (no debades Blázquez és bisbe de Bilbao). Això vol dir que, d’una manera clara i llampant, l’executiva de la Conferència ponteja el president de manera sistemàtica.
Si jo ara fos (posem per cas) un membre del govern i digués això que acabo d’escriure en públic, immediatament em desmentiria el pare Martínez Camino que tindria una coartada perfecta per a explicar per què el president no va intervenir en la nota primera. I a més diria que no hi ha cap mena de discrepància en l’actuació dels bisbes. I fins callaria monsenyor Blázquez perquè l’Església, si d’una cosa és mestra, és de saber mentir per a deixar bé els seus. Sempre ha posat la imatge d’unitat i de comunió per damunt de qualsevol altra cosa, encara que tots sabem que això no respon, ni de bon tros, a la veritat.
De tota manera, de què us estranyeu que pontegin monsenyor Blázquez? Aquest va vèncer el cardenal Rouco (el candidat de Roma), i ara, no sé si per acabar de fastiguejar-lo, el papa nomena cardenal al seu nombre dos i adversari, monsenyor Cañizares. És una manera ben poc discreta de deixar-lo fora de joc.
Josep Maria Quintana 