A la fase final de l’Estatut de Catalunya els esquemes s’han modificat. El que havia de ser un trágala del tripartit que presideix Maragall, sembla que acabarà essent un acord entre el PSOE (o potser hauria de dir Rodríguez Zapatero?) i Convergència i Unió d’Artur Mas. A més, és un acord que deixarà ferits pel camí entre la gent de la casa: bàsicament Carod i els d’Esquerra, que han quedat offside; i també Maragall, que d’alguna manera queda desautoritzat.
Fa pocs dies que, en un debat al Parlament de Catalunya, Mas semblava l’home del PSOE i Maragall el líder de l’oposició, ja que el primer defensava punt per punt els acords que es concreten a l’Estatut mentre que el president acusava Zapatero de precipitació. Coses ben curioses, aquestes de la política!
D’altra banda (i deixant a un costat els homes del PP, que mantenen la coherència entorn de la idea que l’Estatut “es un disparate”), el que no sabem és què en pensen els homes del socialisme catòlic: em refereixo al ministre Bono, que s’havia confessat “espantado por el Estatut”; i el neoambaixador Vázquez, que s’havia manifestat de manera semblant. Per sort, el nomenament de Cañizares (el de Toledo, no el de València) com a cardenal, haurà fet tan feliços a Bono i a Vázquez, que possiblement els ajudarà a ser benèvols amb el seu president. Laus Deo.
Josep Maria Quintana 