Fa uns anys, en una visita llarga a Londres, vaig tenir l’oportunitat d’assistir a una de les sessions del Parlament, a la cambra dels comuns. Aquella doble filera acarada de bancs folrats de pell verda, l’ spiker al fons… El més destacable és que els diputats parlaven sempre des del seu escó. L’un s’aixecava, deia el que havia de dir, i des dels bancs de l’altre costat, li responia un membre del partit contrari. El diàleg era fluït, l’un sempre esperava que hagués acabat l’altre i, si en algun moment, la conversa s’encrespava, aleshores l’ speaker deia allò de “Order! Order!”I picava amb la massa sobre un suport ad hoc.
El diàleg, però, acabava imposant-se i tu sorties del Parlament sabent què pensaven els uns, què pensaven els altres i com es resoldria la qüestió que havia estat objecte de debat.
I ara diguem-me: Creu algú que els debats que se sostenen al Congrés dels Diputats cada dimecres, on el Govern se sotmet al control de l’oposició, serveixen per alguna cosa? Per a debatre sobre una matèria és evident que no. Només serveixen per a organitzar un berious d’aquells que, com deia Ruiz i Pablo, no hi ha qui els entengui.
Quin teatre, Déu meu! I del dolent! A aquestes sessions no se cerca sinó envestir, banyegar l’adversari, però mai trobar la veritat o la via més adequada per a governar el país.
Dic això arran de la sessió del passat dimecres i, bàsicament, pensant en la intervenció de Zaplana. En aquella sessió el personatge se superava a ell mateix i perdia els papers (això sí, sempre amb aquell somriure postís que tant el caracteritza) davant la vice-presidenta del Govern. Pot creure algú que Zaplana perseguia alguna cosa més que menysprear Fernández de la Vega en dir allò de les disfresses? Em temo, però, que no va sortir-se amb la seva. I no ho dic perquè les diputades d’esquerra sortissin de l’hemicicle, perquè això no era necessari, ho dic perquè la resposta de la vice-presidenta fou contundent. I això és el que importa.
De tota manera, em confirmo en la idea que ha mogut aquest comentari: el parlamentarisme espanyol és una caricatura d’allò que els demòcrates esperàvem.
Josep Maria Quintana 