Estimat director: Anava a dir que han passat com un alè, però no seria veritat, perquè des d’aquella derrota tan imprevista com sonada del PP fins avui hem passat molts mesos d’enfrontaments, de mentides i d’atacs que es fonamenten en el no-res, els quals han fet molt difícil la coexistència pacífica i democràtica dels espanyols.
És clar que en aquest procés de desacord hi han intervingut molts factors, entre els quals no hem d’oblidar el sempre complicat procés estatutari de Catalunya i la inestable situació del País Basc, amb una violència avui en dia de to menor (i dic menor en comparar-la amb la d’altres èpoques on els morts eren notícia constant), però persistent. Tot i això, penso que no diré gran cosa de nou si afirmo que trobem la causa fonamental d’aquests dos anys de desassossec en una derrota inassumida del PP que ha llençat el partit conservador a l’aventura d’una oposició a la contra, tan perillosa com real, que manté el país dividit en dues meitats, no diré que irreconciliables, però sí enfrontades fins a termes que no coneixíem des d’abans del 1977.
Recordo molt bé aquell 11 d’abril de 2004 quan, a mig matí, totes les ràdios donaren la espantosa notícia dels atemptats de Madrid. Les imatges que aviat començàrem a veure per televisió i els avenços de notícies (el diari El País inclòs!) apuntaven cap a un macroatemptat d’ETA. Ningú no pensava sinó en els morts, però el verí de les eleccions que havien de celebrar-se tres dies després començà a fer aviat una feina de sapa que ha estat la causant de totes les nostres desgràcies posteriors.
Havíem viscut fins aleshores uns anys on la política antiterrorista del govern del senyor Aznar havia estat d’una gran fermesa (sempre amb el suport incondicional de l’oposició), política que havia produït molts èxits policials amb la detenció de perillosos etarres. Fins a cert punt, doncs, l’atac tenia la seva lògica: una ETA arraulida contra les cordes del ring responia causant un estrall, la qual cosa predisposava els espanyols a favor d’un govern que “tan bé com ho ha fet en aquest camp i mireu com li ho premien!”.
El problema és que, molt aviat, la policia encetà el maneig d’una pista diferent: unes cintes abandonades en un vehicle que contenien textos islàmics els feren sospitar si no podríem trobar-nos davant un atemptat que seguís el camí dels de Nova York o de Casablanca. Però el govern, en adonar-se que el canvi d’assassí podria fer perdre tot aquella predisposició a favor seu, continuà mantenint la tesi d’ETA hores i hores, fins que el globus de la mentida es féu insuportable i no es va poder mantenir.
Al vespre del dia de l’atemptat, en un moment en què jo encara creia a ulls clucs les informacions del ministre Acebes, el meu fill Pere, que aleshores estudiava a Suïssa, em va telefonar per dir-me que les ràdios europees havien llençat la hipòtesi (cada cop més contrastada) d’un atac islàmic. Jo no m’ho podia creure perquè tenia davant meu un ministre del govern –del meu govern- que em prometia tota la veritat. I la veritat –deia- passava per ETA.
Tanmateix les evidències foren clamoroses i l’engany no es va poder mantenir fins al final, quan, a cops de SMS, tot el país va anar prenent consciència que el govern del senyor Aznar manipulava el dolor en benefici d’una causa pròpia, i ho feia, a més, faltant a la veritat.
L’aparició del senyor Rajoy, candidat del PP, davant les cambres de la televisió pública la nit del dissabte per denunciar el que, segons ell, era una infame maniobra del PSOE en contra seva em va treure la bena dels ulls. Tanmateix, l’aparició unes hores després del senyor Pérez Rubalcaba davant les càmares de Canal + (en aquest país o ets dels uns o has de ser forçosament dels altres) també em va fer veure que el PSOE, conscient de la inqualificable actuació del govern, volia aprofitar aquell error tan extraordinari en benefici propi. D’ací que, a la lletra de batalla que vaig dirigir-te uns dies després (concretament el 18.03.04) et digués, amic director, que anar a votar el diumenge matí va ser per mi com beure aigua salada.
Les eleccions, però, van celebrar-se i produïren un resultat molt concret: La derrota del PP a mans del PSOE i dels altres partits que fins aleshores havien estat a l’oposició. Una derrota que desbaratà la idea que Aznar havia forjat d’ell mateix de passar a la història com l’únic president que, havent pogut guanyar un cop més, es retirava de manera voluntària. I allí començaren tots els mals que venim arrossegant des de fa vint-i-quatre mesos. Allí començà aquest sentiment que tots els conservadors tenen d’haver perdut per causes que els són alienes i que fa que es manifestin contra tot i contra tots. I no és, només, que hagin fet saltar en mil bocins la unitat de la política antiterrorista que sempre s’havia seguit sota la direcció del govern de torn, sinó que han coadjuvat a la divisió de les víctimes del terrorisme (l’espectacle a Madrid amb un president del govern que feia suport als uns i un líder de l’oposició que feia suport als altres em va semblar denigrant per a tots) i, el que és encara pitjor, no deixen d’aprofitar qualsevol oportunitat que se’ls posa al davant per a sembrar el dubte sobre la investigació policial de l’11-M. La manifestació de Rajoy (sempre ajudat pel diari El Mundo) en la qual suggeria el passat dilluns que s’hauria d’anul·lar la investigació de l’atemptat, va ser la gota que feia vessar el got de la paciència. I no, només, del govern, sinó també de la direcció general de la Policia que, per mitjà d’un comunicat, subratllava que “es inaceptable que dirigentes políticos siembren sospechas y dudas sobre la honradez y profesionalidad de los agentes de las fuerzas y cuerpos de seguridad, en vez de proteger su inestimable función en el Estado de derecho”, a la vegada que assegurava que “por esta dirección general se quiere dejar constancia de que todos los efectos recogidos en los distintos trenes que fueron objeto de los atentados terroristas del 11-M, y por supuesto, aquellos a los que hace específica referencia el medio de comunicación [es refereix a El Mundo], han estado siempre bajo custodia policial. Bajo ningún concepto han posido ser objeto de ningún tipo de manipulación.”
Si no hi ha cap rastre de vinculació amb el terrorisme etarra, si no hi ha connexió amb cap aparell estrany de l’Estat i no hi ha tampoc cap element que faci pensar que la informació de la qual es disposa sigui parcial i incompleta, per què es pretén, dia rere dia, introduir l’ombra del dubte sobre l’absència de dades clau que permetrien armar una teoria diferent a la provada per policies i jutges?
Penso, que el PP hauria de passar-se la mà pel pit d’una vegada i rectificar. De tota manera, sóc pessimista i crec, amb el director de La Vanguardia, que és molt provable que fins a les properes eleccions generals no es recuperi l’assossegament polític necessari, però el PP faria bé de deixar actuar en política tenint sempre present aquells dies d’ara fa dos anys.
Josep Maria Quintana 