Estimat director: Abans d’afrontar les conseqüències que pot crear per al món el problema nuclear a l’Iran, voldria transcriure alguns paràgrafs del discurs que el president iranià, Moahmud Ahmadinejad, va dirigir al seu poble el passat 11 de febrer. Em sembla bàsic que el lector els conegui per a, després, conformar la seva opinió. Va dir:
“Ofendre el profeta de l’islam implica ofendre tots els profetes i totes les religions. Els qui ofenen el Profeta no són ni catòlics ni jueus, són persones que no creuen en l’existència d’un Déu únic, com afirma la paraula sagrada dels profetes.”
(“Mort a Dinamarca! Mort a Dinamarca! Mort a Dinamarca” –crida el poble.)
“En tant que representant del poble musulmà de l’Iran i de tots els musulmans del món, m’adreço als catòlics i als jueus: uniu-vos i no permeteu que un grapat de governs en declivi que són manipulats pels sionistes insultin el Profeta! Els països occidentals, i en primer lloc el Gran Satan [els Estats Units], poden acceptar l’ultratge al profeta, però ells, en canvi, qualifiquen de crim la posada en qüestió del mite de l’Holocaust. Vosaltres [els països occidentals] sou un grapat de tirans hostatges dels sionistes! Un petit grup es va reuní i decretà que ‘hi va haver un Holocaust i [que] tot el món ha d’acceptar aquesta veritat’. És una manera d’actuar medieval. Si vosaltres cerqueu veritablement un Holocaust, el podeu trobar a Palestina i a l’Iraq, on els invasors ho passen tot a sang i foc, maten les dones i els infants, destrueixen les cases i transformen víctimes innocents en refugiats.”
“Els nostres enemics pensen avui que imposant en els seus països restriccions com la prohibició del vel, ofenent el Profeta o atacant la República islàmica podran impedir el somni de l’islam. Però ja no és possible governar el món per la força. El temps de l’ocupació i del sionisme és a punt d’acabar: jo aconsello als països occidentals de no lligar els seus destins als sionistes. Els pobles s’han despertat. L’islam s’ha despertat. No féu alguna cosa que ens obligui a canviar la nostra política envers vosaltres! El poble iranià ha estat pacient. Fins ara, la política de l’Iran a estat de col·laborar voluntàriament amb l’Agència Internacional de l’Energia (AIEA) i de respectar les regles del tractat de no proliferació nuclear (TNP), esperant poder obtenir i desenvolupar l’energia nuclear amb finalitats pacífiques Però, aparentment, no cal ésser membre del TNP per a aprofitar els beneficis de l’energia atòmica. Els països occidentals permeten que Israel (que no és membre del TNP) disposi de l’arma nuclear. Alguns països membres de l’AIEA, que no han signat, però, el TNP, volen decidir per nosaltres. Els països occidentals han desacreditat les regles del TNP i destruït el prestigi de les instàncies internacionals. Els nostres enemics no tenen por de la bomba nuclear, però temen que els iranians la puguin tenir. Els nostres enemics volen poder amagar els seus repugnants dissenys darrere l’AIEA i el Consell de seguretat de l’ONU. Vosaltres voleu que l’Iran sobri cap a fora, però com us hem de creure quan, després de vint-i-set anys ens priveu de l’aviació refusant de vendre’ns les peces de recanvi dels nostres avions? Quina garantia tenim que vosaltres ens proporcinareu combustible nuclear? El poble iranià no es privarà dels seus drets, i les vostres amenaces no conduiran enlloc. Que el món sencer sàpiga que l’Iran, amb l’ajut de Déu i del poble, no té por de cap poder! Escolteu el poble com crida: ‘L’energia nuclear és un dret nostre inalienable’”
Convé conèixer a fons el pensament d’aquest home que avui presideix la República islàmica de l’Iran, Moahmud Ahmadinejad, del qui (a més de reconèixer que diu alguna cosa que és certa) podrem dir el que ens doni la gana menys que és un foll. Perquè ell, a diferència del que podem pensar molts de nosaltres, sap perfectament què fa i què vol.
Ho comentava fa uns dies el Financial Times (Londres). “El món té por. Inquiet, considera l’escalada de les tensions que comporta el programa nuclear iranià com la prova de la irracionalitat del president fonamentalista Moahmud Ahmadinejad. Però vist des de l’Iran, l’enfocament agressiu de la política del govern s’explica per un càlcul certament racional: el preu del petroli puja constantment, els Estats Units es troben desbordats i alhora ocupats en altres afers, i Teheran té manera de provocar força problemes en els països aliats de Washington a l’Orient Mitjà. I totes aquestes realitats se sumen en una combinació temible, i susceptible d’assegurar el triomf de la República islàmica en el pols que mantén des de fa mesos amb Occident. Dit d’una altra manera, és possible que l’estratègia iraniana sigui perillosa, però seria inexacte assegurar que sigui folla.”
Hi estic d’acord, estimat director, i penso que en aquest pols que certament sosté l’Iran amb Occident, Teheran juga amb les cartes marcades. El president Moahmud Ahmadinejad pensa que els occidentals, immergits com estem en una mena de guerra sense fi com la de l’Iraq, preocupats pel terrorisme i per la por d’una penúria petrolífera que un dia o altre arribarà, acabarem per cedir a la pretensió de l’Iran en els seus afanys de posseir la bomba atòmica (com França, com Anglaterra, com els Estats Units, com Israel, com Pakistan, potser fins i tot com Corea del Nord, alguns dels quals, per cert, no són membres de l’AIEA ni tampoc han signat el TNP), la qual cosa, de produir-se, asseguraria als iranians un liderat indiscutible del món musulmà.
Però aquesta anàlisi no deixa de tenir alguns riscs, perquè Washington, que veu la mà de l’Iran (com abans veia de la Saddam Hussein) en totes les crisis de l’Orient Mitjà, i naturalment amb la de l’Iraq, del Líban o també de Palestina (percepció que acreix amb la recent victòria de Hamas), Washington, dic, no pot tolerar (com tampoc Israel) que l’Iran pugui accedir a l’arma nuclear. D’ací la temptació d’organitzar un atac preventiu abans que no sigui massa tard.
És possible que algun lector trobi exagerada aquesta apreciació, però em temo molt que no ho és. Segons informacions obtingudes pel diari britànic, The Sunday Telegraph, estrategs del Pentàgon es preparen per a bombardejar els emplaçaments nuclears iranians a partir de submarins equipats amb míssils balístics. “La Casa Blanca continua certament privilegiant la via diplomàtica –anota aquest diari-, però el president Bush no ha descartat de recorre a l’opció militar. Ell ha reafirmat el darrer cap de setmana que les ambicions nuclears de Teheran no poden ser tolerades.”
Així doncs, mentre el president Ahmadinejad inflama els seus súbdits contra els països occidentals (els que –oh gran pecat!- escarneixen diàriament el Profeta), Bush, aquest guardià d’Occident que sembla que cada dia parli també amb el Déu dels exèrcits, vetlla les armes i es prepara per a actuar.
Serà aquest, amic director, el preludi d’una futura i pròxima guerra?
Josep Maria Quintana 