No vaig estranyar-me, però si que em va doldre escoltar com l’arquebisbe de València deia que la investigació en cèl·lules mare implicava tractar l’home com a un porc. Així, sense més additaments, tal com sona.
És curiós (per no dir terrible) que l’Església sempre s’hagi mostrat tan bel·ligerant amb la ciència. Sembla que la ciència li hagi pres el monopoli de la veritat i això li dol. Quan no és ni una cosa ni l’altra. Però la ciència no cerca la veritat, sinó el saber: investiga la realitat, la vida, l’home, el món; mentre que l’Església hauria simplement (i no és poc!) de donar testimoni de la transcendència, és a dir d’una cosa que la ciència mai no podrà abastar.
Per què, doncs, l’Església sempre s’ha mostrat tan reticent a qualsevol avenç de la ciència? Penso que l’Església mai no ha acceptat de gust que la ciència s’independitzés. Durant segles, l’Església tingué el monopoli de la cultura (i de molts altres camps del saber) i la secularització d’aquests camps sempre l’ha acceptada a contracor. La primera resposta a tot procés de coneixement científic ha estat sempre (o quasi sempre) de condemna; de la mateixa manera que en tots (o en quasi tots) els casos, l’Església ha hagut, molts anys després, de rectificar. Per què sempre tard i malament?
La investigació en cèl·lules mare serà un cas més dels molts que podríem citar aquí. I estic segur que, com en els altres, l’Església acabarà rectificant. Sortosament, però, la ciència es mostra indiferent al magisteri de l’Església, la qual cosa ens garanteix en avenç en gairebé tots els camps.
Josep Maria Quintana 