El comentari d’ahir, que feia referència a les mesures preses pels governs francès i espanyol per a d’alguna manera blindar les seves empreses davant una possible OPA hostil per part d’empreses amb seu a d’altres estats de la UE, el vaig enviar al meu fill, Pere Quintana, que havia qualificat aquestes mesures amb el qualificatiu de “patriotisme econòmic”. I li vaig enviar amb el següent comentari: “Tots volem repicar i anar a la processó, quan les dues coses no es poden fer alhora.”
Ell, que acaba de tornar a França, on viu, després d’haver fet un viatge sembla que ben interessant al Canadà i al nord dels Estats Units, avui em contesta. I em sembla que val la pena que aporti el seu comentari als meus lectors:
Després del temps passat aquí, començo a tenir dubtes que vulguin realment repicar i anar a la processó a la vegada. Vull dir que tinc dubtes que, per França, Europa sigui aquesta entitat neutral que ens ha d’englobar a tots. Començo a creure que aquí veuen Europa com el seu jardí, com una França gran, un lloc on poden estendre la seva influència. Europa ha de transformar els estats i els pobles que la formen, no pot ser fer una cosa junts i no canviar. Crec que França mai no ha volgut transformar-se, encara viuen d’aquest messianisme que els fa creure que la seva manera de veure el món és la més justa, la més humanista, la més moral. Sempre han volgut exportar el seu model, la seva llengua. Quan es tracta de drets humans ja ens va bé, però per la resta…. De vegades penso que si França tingués el poder econòmic, militar i demogràfic dels Estats Units, seria més depredadora que l’Amèrica de Bush. Els americans viuen tancats en el seu país-món, com diu Alain Minc. Simplificant, només surten per aconseguir recursos naturals o quan han d’extirpar un gra, però, en canvi, França, amb la seva tradició colonial, sortiria per imposar la seva llengua, la seva cultura, la seva visió del món, humanista, racional i científica, això dut a l’extrem pot ser perillós … Bé, tot això pot ser només és una reacció al·lèrgica provocada pel recent viatge als Estats Units, és dur baixar de l’avió i sentir discursos sobre el “patriotisme
econòmic”, però crec que no es pot negar que una França nombre 1 mundial seria imperialista. Com que han fracassat, es tanquen i ploren, alimenten el conservadorisme, el populisme i el proteccionisme. I passo de parlar del racisme o el masclisme. No era així l’Europa d’abans de Guerra Mundial?
Josep Maria Quintana 