És ben curiós el daltabaix que ha produït en la indústria tabaquera la normativa espanyola de prohibició (gairebé absoluta) de fumar en llocs tancats.
La semi-prohibició de fumar i l’augment dels impostos sobre el tabac ha fet que el fabricants, sempre atents a la defensa del seu negoci, hagin adoptat una estratègia simple i possiblement no esperada: reduir el preu per a guardar els seus clients. Philip Morris va iniciar la dansa de preus llençant els paquets de Marlboro i de Chesterfield a 2,35 euros. La seva competidora espanyola, Altadis, s’ha vist constreta a barrar-li el pas fent que els paquets de Fortuna i de Nobel es venguin a 1,85 euros i els de tabac negre com Ducados, a 2 euros. Sembla que el sector espera amb atenció el que faran d’altres productors de tabac com la British American Tobacco (Lucky Strike), JT International (Camel) o fins Gallaher (Silk Cut).
Així i tot, és clar que els estanquers es mostren inquietes pel seu futur, tot i que els espanyols tenen encara més bones perspectives que els francesos, ja que a França no hi ha un sol paquet de tabac que costi menys de 5 euros. Això ha fet que, des dels pobles fronterers amb Espanya, els francesos hagin iniciat una gran i inacabable processó per a comprar tabac en els nostres estancs. I això ha causat gran alarma en el Ministeri de Salut del govern de Villepin, perquè, com diu el ministre del ram, ara resultarà que els espanyols tindran els guanys i la seguretat social francesa haurà de pagar els càncers.
Són coses que passen. I si algú es demana per què m’he interessat per aquesta qüestió, li diré que m’hi interesso segurament perquè jo (com n’Ignasi Mascaró) vaig néixer en un estanc.
Josep Maria Quintana 