¿Quina França voleu?

by

El passat 31 de desembre, Ted Stanger, el periodista i escriptor nord-americà amb llarga experiència vital a França, va publicar a Le Figaro un llarg article intitulat Les voeux d’un Américain à ses amis français, mitjançant el qual reflexionava sobre les contradiccions que ell observa a la França actual. Deixeu-me’n reproduir una part que em sembla d’interès:

Algun cop, com a americà que sóc que viu a París, em demano això: ¿Quina França voleu els francesos? ¿Preferiu un país que reculi davant un món en plena mutació? ¿Voleu mantenir-vos temorosos davant la globalització o més aviat preferiríeu una França que sàpiga fer front a l’adversari i no temi?

Que n’és de curiós! Mentre que ha estat Amèrica la qui ha multiplicat la seva acció absurda en matèria de política estrangera durant l’any que acabem, sembla que sigui França la qui es trobi més a disgust al sí de la comunitat de nacions. Subjecte encara a il·lusions proteccionistes, havent adoptat una política que dóna l’esquena als seus socis europeus, i trobant-se sense aliats en el pla mundial, França esdevé cada dia més “l’home malalt d’Europa”. I tanmateix hauria d’aprofitar aquest any preelectoral per a gosar mirar-se a l’espill.

La primera meitat de 2005 hem vist com els francesos s’alarmaven davant els llauners polonesos i davant les importacions xineses. Els equips dels diaris televisats rodaven en els encants per a dir “horror!, pantalons a 10€ i jerseis a 12€, tots made in China!” I s’ha agitat l’espectre de l’atur tot oblidant ràpidament que a França hi ha també desfavorits per la fortuna que tenen necessitat de vestir-se sense gaire cost.

La segona part de 2005 hem vist, en canvi, uns francesos feliços perquè aquests mateixos xinesos han comprat alguns avions Airbus per nou mil milions d’euros. És per això que es proposo aquesta qüestió: ¿Quina França voleu? La que produeix vestits de poc cost o la que fabrica l’Airbus amb força valor afegit? Us correspon a vosaltres escollir. ¿Per quina solució opteu: pel patriotisme econòmic o per la paranoia política?