Estimat director: Les recents declaracions del president de l’Iran en què negava l’existència de l’Holocaust i la insistència reiterada dels dirigents populars per a la unificació de criteris en l’ensenyament de la història, són dues qüestions que res no tenen en comú, però tant l’una amb l’altra –i veuràs per què- m’han fet pensar en l’encesa polèmica que es mantén a França sobre la llibertat d’ensenyament de la història. I és d’això que avui t’he de parlar.
Els francesos, sempre orgullosos de la seva pròpia història i atents a la necessitat de lluitar contra aquests farsants que neguen fets innegables (com, per exemple, el genocidi jueu) han promulgat al llarg dels anys una sèrie de lleis que són, precisament, les que ara han provocat la polèmica.
La de primer de gener de 1972, la dita “loi Pleven”, sancionava la provocació a l’odi o a la discriminació, la difamació i la injúria racial. Uns anys després, la llei de 13 de juliol de 1990 reforçava l’anterior i tendia a reprimir tot acte racista, antisemita o xenòfob. Aquesta llei introduí un article (el 24bis), conegut vulgarment com “loi Gayssot”, que, entre altres coses, condemnava allò que a França s’ha designat comunament com a “négationisme”, és a dir, condemnava la negació de la magnitud o de la realitat del genocidi jueu. És clar que aquesta norma no barrava el pas a l’estudi de la història del genocidi ni tampoc a la reflexió sobre aquest fet, però s’ha demostrat que d’alguna manera constrenyia la llibertat d’investigació o de càtedra, constrenyiment que, per analogia, s’ha estès a d’altres fets de la història de França.
Front a l’avenç d’aquelles posicions que negaven la realitat indiscutible de l’Holocaust, el legislador francès va intentar protegir, amb la llei de 13 de juliol de 1990, la memòria de les víctimes del genocidi. Diguem, però, que, a pesar de la bona intenció del legislador, el text legal va haver d’afrontar l’oposició d’alguns historiadors eminents, com per exemple Madeleine Rebérioux, que, sense negar el fet de l’Holocaust i, a més, condemnant-lo, opinaven, però, que l’anàlisi de la història no era missió del legislador sinó dels historiadors.
Potser la cosa no hauria anat a més si el legislador francès no hagués continuat amb la seva idea de fixar posicions sobre fets que admeten interpretacions diverses mitjançant la figura de la llei. En efecte, l’any 2001 es van aprovar dues lleis, l’una de 29 de gener, que reconeixia el genocidi armeni; i l’altra de 21 de maig, que considerava tot el procés de tràfec d’esclaus i també l’esclavitud com a “crims de la humanitat”. És evident que ningú que tingui un mínim de seny no nega que aquests fets constitueixen, en efecte, crims contra la humanitat, però el fet de regular la matèria per llei enquadrava i oficialitzava la interpretació de la realitat, fins al punt que això va permetre que algunes associacions promoguessin uns plets sobre la matèria que s’han traduït en una sèrie de processos contra historiadors que, com a mínim, són força discutibles. Un dels més destacats ha estat el seguit contra l’investigador Olivier Pétré-Grenouilleau, autor d’una remarcable síntesi sobre el comerç d’esclaus que, per aplicació de la doctrina legal, ha estat qualificada de “revisionista”.
Però la gota que ha fet vessar l’aigua del got ha estat l’esmena que, el passat mes de novembre, presentaren els socialistes contra la llei de 23 de febrer de 2005, una llei “sur le rôle positif de la présence française outre-mer”, una llei que, en definitiva, fa apologia del colonialisme francès. O el que és el mateix: de la política colonial francesa. És clar que aquesta llei conté aspectes positius i respectables, com el de recordar molts “oblidats de la història” que feren de les seves vides un sacrifici per França, però el camí seguit pel legislador no és, possiblement, l’adequat ni és tampoc acceptable. D’ací que Paul Veyne, professor al Collège de France i un dels més prestigiosos historiadors francesos del moment, hagi dit que “cal aturar aquesta iniciativa legislativa malsana”.
En aquesta mateixa línia, un col·lectiu que aplega més d’un centenar historiadors ha elaborat un manifest que demana la derogació de les disposicions legislatives que consagrin “veritats històriques”. Al llarg d’aquest manifest, que ells han intitulat “Liberté pour l’histoire”, els historiadors ens recorden que “en un estat lliure no pertany al Parlament, ni tampoc a l’autoritat judicial definir la veritat històrica”. “La història –afegeixen- no és pas un objecte jurídic. Cal doncs deixar de dirigir-se al Parlament per regular les controvèrsies històriques” (Le Figaro, 14.12.2005). En realitat, la petició dels historiadors no sols demana la derogació d’aquesta llei de 2005, sinó de totes les anteriors (inclosa la loi Gayssot) que “retallen la llibertat de l’historiador”.
Si resseguim, però, el text de la proposta d’aquests historiadors revoltats veurem que encara va més lluny. L’essència del manifest és dir no a l’ensenyament “d’una història oficial”. I com a conseqüència d’això, demanen la derogació de tota la normativa citada “perquè –diuen- imposa una història oficial, contrària a la neutralitat escolar i al respecte a la llibertat de pensament, que es troben al cor de la laïcitat”. I també perquè ( i ara es refereixen concretament a la llei de 23 de febrer de 2005) es remet tan sols al “rol positiu” de la colonització, alhora que “imposa una mentida oficial sobre els crims, sobre les massacres que algun cop portaren gairebé al genocidi, sobre l’esclavitud, i sobre el racisme heretat d’aquest passat”.
La matèria és greu, estimat director, i ho és perquè, en el fons d’alguna d’aquestes lleis (potser més a la loi Gayssot que a la de 23 de febrer de 2005), la voluntat del legislador era segurament digna d’encomi: pretenia que ningú –és a dir cap Le Pen o cap Ahmadinejad- pogués mantenir un discurs fals i ofensiu per a les víctimes, com aquell que nega l’existència o l’amplitud de l’Holocaust. Però aquesta voluntat digna d’encomi es pot tòrcer fàcilment i fer de la llei el mitjà a través del qual l’estat fa l’apologia d’una determinada política, o bé d’una tesi històrica força discutible, com la que, en aquest cas, proclama l’absoluta bondat de la política colonitzadora francesa.
Aquesta “llibertat de pensament que es troba, doncs, en el cor de la laïcitat” és un valor que està per damunt de molts altres. Gairebé diria que és un valor suprem, encara que en algun moment dificulti la difusió de les nostres idees i permeti (o faciliti) que d’altres difonguin un pensament que a nosaltres ens sembla equivocat, malintencionat o simplement fals. Comprendràs, doncs, estimat director, que, partint de l’anàlisi que acabo de fer, quan escolto això de la “unidad de criterios en la enseñanza de la historia” (que fou, per cert, la consigna fallida de la senyora Aguirre quan va ser ministra d’educació), em posi a tremolar. No he de negar que pot haver-hi alguna cosa de positiu en aquesta idea, però em temo que la càrrega negativa que porta és massa gran com per a permetre que triomfi impunement.
Amb això no preconitzo que cadascú faci el que vulgui en matèria d’ensenyament de la història. No. En aquesta matèria pot i ha d’haver-hi diàlegs i acords, evidentment! Però no necessàriament s’ha d’establir aquesta “unidad de criterios” que proclamava la ministra, perquè sovint aquesta mena de criteris uniformes solen ésser de caràcter polític o ideològic, i tots sabem la temptació que tenen els polítics (tant els d’un signe com els d’un altre) d’imposar la seva “versió” dels fets.
D’ací que el debat francès ens pugui ser útil en un moment on, també aquí, ens plantegem coses semblants. I en aquest debat no oblidem això que diu el manifest dels historiadors francesos: “dans un Etat libre, il n’appartient ni au Parlement, ni à l’autorité judiciaire de définir la vérité historique”. A la “veritat història” només ens hi pot aproximar la investigació lliure, seriosa i sense preses de posició. Mai no ens hi aproximarà una llei del parlament ni tampoc un pla d’estudis. Per bo i “únic” que sigui aquest.
Josep Maria Quintana 