El diari Le Monde destacava fa uns dies una informació de Virginie Malingre i es demanava si Espanya no hauria ja d’entrar en el G7, és a dir en el club dels països més rics del món (Estats Units, Japó, Alemanya, Gran Bretanya, França, Itàlia i Canadà). De fet ho podria pretendre atès que el seu PIB ha superat el bilió de dòlars i ha superat, en valor absolut, el del Canadà.
Un cop Espanya es proposa festejar el vintè aniversari de la seva entrada a la Unió europea, pot vanagloriar-se –continuava dient el diari francès- de fer-ho millor que els seus grans veïns continentals. De fet, l’economia espanyola mostra una salut insolent si la comparem amb la de França i Alemanya.
L’any 2005, el creixement serà del 3’5%, és a dir, gairebé el triple del de la zona euro. L’atur, que l’any 1994 assolia la xifra del 24%, gairebé no arriba al 8’4% de la població activa. Per primer cop és una mica inferior al de la mitjana europea.
Els comptes públics tindran superàvit per primer cop des de fa 30 anys. I pel que fa al deute públic, que era del 60% l’any 2000, avui és del 43%.
Aquesta informació sobre un dels dos grans diaris de París afegeix que el principal problema econòmic d’Espanya és la inflació. El 3,4% és superior al de la mitjana europea. Això permet als espanyols d’endeutar-se a baix preu perquè, pertanyent a la zona euro, es beneficien de les taxes d’interès baixes europees. Però la inflació retalla la competitivitat d’una economia poc abocada a la tecnologia i als sectors de gran valor afegit. En aquest punt –conclou Le Monde– els dèficits comercials s’acumulen.
Tot i les ombres que destaca el diari francès, les lloances a l’economia espanyola són tan evidents que, vint anys endarrere, mai no hauríem cregut que un dia fos possible llegir-les. Amb això no vull optar per l’autolloança, evidentment que no. Però és ben interessant veure que els francesos són capaços de reconèixer aquesta realitat a la qual hem contribuït tots. Els polítics, sens dubte. Però també els empresaris i els treballadors. Cadascú des del seu lloc de feina.
Josep Maria Quintana 