En el bloc de Pere Gomila, el poeta alaiorenc publica un bon article sobre les incògnites que la proposta que els “savis” han fe sobre la reforma de l’estatut en matèria de llengua. No les reiteraré perquè penso que és millor que acudiu a l’original.
El problema no és nou. Ja el vèiem venir. Fa uns mesos, també jo vaig dedicar una lletra de batalla a aquesta mateixa qüestió recomanant que no toquessin l’estatut en aquest punt perquè, qualsevol canvi en aquest sentit seria, ben segur, per a empitjorar la regulació que tenim ara de la matèria.
Sembla que en això estem d’acord pràcticament tots els qui utilitzem el català, no sols com a llengua pròpia, sinó com a llengua de cultura. En canvi, no hi estan els qui, tot i que l’empren per comunicar-se amb el seu entorn (amb excepcions, és clar) han preferit, però, de passar-se al castellà com a llengua franca i com a llengua d’intercanvi cultural.
Veig que també Pons Ponç diu quelcom semblant sobre les pàgines del diari Menorca d’ahir, quan reividica el diccionari Alcover-Moll “abans –diu- que ens aniquilin definitivament com acultura o ens reduesquin a un simple element folklòric amb aquest 30% de castellà, 30% d’anglès i 30% de català que alguns proposen implantar a l’escola.”
El que més em dol, però, és que des del Consell Insular ningú en digui res, ningú no denunciï al parlament aquest atemptat contra la nostra llengua pròpia. Jo confiava que trobaríem un clar recolzament institucional i que el Consell de Menorca es convertiria en la nostra esperança. Però el seu silenci em dol, potser hauria de dir que em desespera. De veritat que n’esperava més.
Josep Maria Quintana 