Estimat director: Dia 6 de desembre, després d’esmorzar i mentre pedalejava a la meva bicicleta estàtica per fer una mica d’exercici, vaig escolar les notícies de les vuit de RNE. Com que era festa, no hi havia pressa i la tasca esportiva se succeïa tranquil·lament, compassadament.
Acostumats a sentir declaracions estrambòtiques que no persegueixen altra cosa que ampliar el grau de crispació, t’he de confessar que l’entrevista que el conductor del programa va fer al professor González Casanova em va servir de lenitiu. De veritat que vaig alegrar-me, perquè el raonament pausat, clar i pacificador d’aquest gran professional del dret (González Casanova és catedràtic de Dret constitucional i va ser membre del Consell Consultiu de Catalunya pels mateixos anys que jo ho era del de les Illes Balears, d’ací la meva relació amb ell), el seu discurs, dic, va ser dels qui usen la raó i la intel·ligència per a explicar les coses i, sobretot, per a aclarir els conceptes. No per a provocar més confusió, i menys encara per a erosionar aquest o aquell altre govern, objectiu que sol ésser molt més espuri encara.
Si la Constitució diu que la Nació espanyola és la pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols (que ho diu), això no s’oposa necessàriament –així almenys raonava González Casanova- al fet que els ciutadans puguin també trobar-se adscrits a d’altres pàtries individuals més petites –les no comunes, diguem-ho així per entendre’ns-, les quals no per força han de suposar l’anihilació d’aquesta pàtria més gran, comuna de tots.
De fet, això mateix podria dir-se del terme nació, un vocable que ve del llatí “natione”, el qual, si el meu amic Ignasi Mascaró no em desmenteix, ve alhora de “natus”, paraula que relaciona el concepte amb el lloc de naixement.
En aquest camp, doncs, tampoc no hi hauria d’haver cap discrepància entre una nació propera i més immediata, i una altra de més ampla que abraci els diferents pobles i col·lectius que s’integren en un mateix estat. De fet, això és el que la Constitució va voler expressar amb el substantiu “nacionalitat”, un mot al qual s’acudí per exigències de Fraga Iribarne i, sobretot, per la por d’una reacció dels militars de l’època, perquè com tu saps molt bé, estimat director, la realitat de 1978 no era evidentment la de 2005. Així doncs, aquest mot –nacionalitat- que fins aleshores s’aplicava només a la “situació de la persona determinada per la seva subjecció o pertinença a un estat i a la seva jurisdicció, amb el conjunt de deures i drets que això comporta”, va ser el nou concepte amb el qual es van definir alguns territoris històrics (els que ja havien tingut estatut durant la Segona República), territoris, per cert, on la major part dels seus habitants (ens agradi o no i ho entenguem o no) se senten membres d’una “nació” –en aquest cas la més pròxima a ells- i també posseïdors d’una “identitat nacional” pròpia, identitat que no necessàriament ha d’oposar-se al concepte de Nació ampla, que és aquella que abraça tots els ciutadans de l’Estat d’acord amb l’article 2 de la Constitució. El mot “nacionalitat” va ser, doncs i en definitiva, la fórmula consensuada i políticament correcta de dir (o més aviat d’evitar de dir) “comunitat nacional” o, simplement, “nació”.
Avui, però, quan el pas del temps semblava que ja ens havia de facilitar un avenç en la semàntica i ens havia de permetre dir les coses pel seu nom (encara que dir les coses pel seu nom impliqués algun tipus de retoc en el text de la Constitució), veiem molt altrament que aquesta matèria continua aixecant una gran polseguera i que els garants de la “veritat” i dels conceptes unívocs (aquests que no admeten altra interpretació que la genuïna –és a dir la seva-) s’han posat novament en peu de guerra i no estan dispostos a cedir un àpex en la manera d’entendre les coses, encara que algunes d’aquestes coses puguin afectar clarament a la convivència entre persones (espanyoles totes, això no he de negar-ho) però que responen a cultures diverses i a sensibilitats diferents.
D’altra banda no deixa de ser curiós que el concepte “nació” aplicat a una comunitat autònoma provoqui tants aldarulls entre els partidaris de l’Espanya una i indivisible (aquells que segurament la voldrien també unilingüe, intocable i sense diversitat de cultures ni sensibilitats), i en canvi acceptin plenament que l’article 1.2 de l’Estatut d’Astúries defineixi aquella comunitat com a “Principado” o bé que el preàmbul de l’Estatut de la Comunitat Valenciana parli del “Regne de València”, i ho acceptin sens cap mena de reserva ni d’animadversió.
De vegades ho penso, això, estimat director i no me’n sé avenir: De veritat que no sé per què ha de ser tan terrible que Espanya pugui encabir algunes comunitats o identitats nacionals, tot reconeixent-se com una veritable “Nació de nacions”, i en canvi pugui incloure un territori (València) al qual el preàmbul del seu estatut qualifica de “regne” i que, si no hagués estat per l’esquerra (que s’hi va oposar), s’hauria denominat, sens cap mena de dubte, Regne de València. Com tampoc no puc entendre per què aquesta Espanya que és tan mirada a l’hora d’aplicar el concepte de “nació” o el d’ “identitat nacional” a alguna de les seves comunitats autònomes, es declari en canvi absolutament conforme amb l’existència en el seu interior d’un principat.
M’agradaria que el meu amic i company (de carrera), Mariano Rajoy, un dia m’ho expliqués. I que m’ho expliqués de manera tranquil·la, aquí, a Maó, asseguts mirant el mar.
Josep Maria Quintana 