A la darrera pàgina d’El País de fa pocs dies hi trobàvem una entrevista amb l’ambaixador dels Estats Units a Espanya. Era la foto d’un home admirat per dues dones: la seva mare i la seva esposa, que somriuen orgulloses una a cada costat seu.
L’ambaixador, que parla un bon espanyol amb accent cubà –és d’ascendència cubana- assegura que és fumador de “puros”, però confessa que mai no els fuma cubans. Vaja!, m’he dit, un altre que fa boicot.
Certament cal ser masoquista per a –essent bon fumador de cigars- prescindir dels cubans, sens dubte els millors del mercat. I m’he dit: Això és com ser bevedor de cava i prescindir del cava català. I penso que la decisió del diplomàtic és encara més absurda, o com a mínim ho és tant com els que, per a no beure cava català, el beuen de Burgos, o de Múrcia, que, segons diuen els entesos, està a anys llum del fet al Penedès o a l’Anoia. Altra cosa seria que el substituïssin pel xampany francès. Això encara podria entendre’s, però autoflagelar-se per a ser fidel a aquesta mena de boicots em sembla una solemne bestiesa.
És clar que no es consola qui no vol perquè, com diu el meu fill, en Pere, si bé els madrilenys no compraran cava català aquest Nadal, ara resulta que els canadencs compraran oli de Catalunya. És a dir que el forat d’un clau el tapa un altre, com diuen sempre els qui es consolen tot sols. De tota manera, això de l’oli ho voldria aclarir, no sia cosa que només en comprin els de Quebec.
Josep Maria Quintana 