L’encastellament del PP en la no discussió, en el no debat de la LOE, és un símptoma més d’aquesta carrera en solitari –o tot o res- que està duent el partit conservador. I dic això perquè el passat dimarts, després d’un diàleg difícil i llarg amb les plataformes anti-LOE, alguns dels seus membres, com per exemple la FERE, que va sumar-se a la protesta del 12-N uns dies abans de la convocatòria però que, un cop va obrir-se el diàleg amb els socialistes, va preferir d’unir-se a les posicions de FSIE i va qualificar de “raonablement acceptables” els acords assolits amb el PSOE, tot i reclamar que continuessin les negociacions per a resoldre alguns “desencontres”, la FERE, dic, ha admès que en totes les seves negociacions davant el president Rodríguez Zapatero s’han produït “avenços notables”.
La llei que ha proposat el govern té segurament molts punts millorables i val la pena de discutir-los per tal d’arribar a l’acord més ampli possible. Però això no pot fer-se des de posicions d’absolut refús com les que adopta el PP. En aquest sentit és força il·lustratiu que, des de CiU –que dimarts passat va reunir-se amb alguns col·lectius anti-LOE- s’insisteixi en la necessitat que el PP se sumi al consens.
Un home tan de dretes i tan catòlic com Josep Antoni Durant Lleida apel·lava a la responsabilitat dels populars perquè entressin en el debat. “Estic convençut –afirmava Duran- que si el PP entrés en el joc de la negociació i del debat de la llei, podríem tenir un projecte de llei que realment fos producte d’un pacte educatiu.”
Per què això no és possible?
Josep Maria Quintana 