Penso que el govern de Rodríguez Zapatero hauria de ser prou coratjós per reconèixer el fracàs de la cimera euromediterrània celebrada a Barcelona fa uns dies. El govern espanyol, que en política internacional sembla fer aigües per tots costats, no ha estat capaç de reunir gairebé cap dels líders que estaven convidats a la cimera. És a dir que molt poca cosa ha aconseguit, tret de provocar un gran caos a l’aeroport i també als conductors de la ciutat.
Dimarts matí, mentre anava amb el meu cotxe a Ciutadella, vaig escoltar les declaracions de la vice-presidenta Fernández de la Vega respecte a moltes qüestions que li formulaven els periodistes radiofònics de RNE. Va està encertada en molts punts però no en aquest de la cimera euromediterrània, atès que no en va reconèixer el fracàs, ans ben el contrari va definir l’encontre com un èxit, afegint que les absències de caps d’estat eren totes justificades.
Doncs no. No ha estat així. Espanya té avui per avui moltes dificultats en matèria de política internacional. I en dir això no em refereixo només al Vaticà, sinó principalment als Estats Units amb qui Rodríguez Zapatero viu un absolut desencontre des de la retirada de les tropes de l’Iraq.
Espanya és, en efecte, un país sobirà, com destacava fa un parell de dies Pepe Bono referint-se a les interferències de l’ambaixador dels Estats Units en la venda de material de guerra (per raons pacífiques, això sí!) a Veneçuela. Estem d’acord, evidentment, en això de la sobirania, però les relacions internacionals exigeixen contactes fluids amb la majoria de països que exerceixen la seva influència sobre el món. I el fet que no hagi assistit a la conferència ni un sol cap d’estat de la ribera sud del Mediterrani significa que no són, només, les relacions amb el Vaticà i els Estats Units les que fan aigua. Significa que Rodríguez Zapatero i el seu ministre Moratinos viuen en els llims internacionals, aquest lloc o no fa ni fred ni calor al qual han anat les ànimes que morien sense rebre el baptisme fins que Benet XVI ens ha dit que aquesta mena de “lloc” no existia pas. Això sí, ho ha dit després que l’Església hagi estat molts segles defensant, del dret i de l’inrevés, la seva existència real. Amèn.
Josep Maria Quintana 