Estimat director: Quan es publiqui aquesta carta hi mancaran encara dos dies per a la gran metàfora. I per si tens algun dubte, et diré que jo denomino així aquesta manifestació que, a la Puerta del Sol de Madrid, ha organitzat el PP en defensa de la Constitució. Però desenganya’t, perquè en aquesta campanya que el gran partit de l’oposició ha aixecat contra l’Estatut de Catalunya, una campanya en la qual no hi plany res i on tot és vàlid per tal de desgastar el govern de Rodríguez Zapatero, la manifestació anticatalana no és sinó un pas mes en el desenvolupament de la seva estratègia política i electoral.
Hem de convenir, però, que fer la manifestació sota el lema “Contra l’Estatut de Catalunya” no hauria estat políticament correcte, d’ací que s’hagi acudit a la metàfora, i el “contra Catalunya” s’hagi transformat en un “Defensem la Constitució”, com si la nostra llei fonamental estigués en perill, com si –de fet ens ho repeteixen cada dia- Espanya avancés directa al precipici i es trobés a punt d’esquarterar-se en disset o, potser hauríem de dir, en cinquanta-un bocins. I dic cinquanta-un perquè “España una y no cincuenta y una” ha esdevingut un dels eslògans preferits dels ultres, d’aquesta dreta franquista i residual que no s’estima la Constitució i que darrerament s’esllavissa amb discreció entre les files del PP.
No seré jo, amic director, qui defensi les posicions nacionalistes, entre altres coses perquè, tot i que em sento de sempre vinculat i compromès amb la cultura catalana, no sóc nacionalista strictu sensu, encara que, darrerament, els embats de la dreta espanyola (aquesta sí nacionalista avant et après la lettre) sovint em facin trontollar. Però tret d’aquell contacte irresponsable i del tot imprudent de Carod Rovira amb representants d’ETA a Perpinyà (acció que li va valer la sortida del govern de la Generalitat i que de cap manera pot tacar per osmosi la resta de polítics de Catalunya), ara per ara, els parlamentaris catalans –siguin o no nacionalistes- no han comès el més lleu atac al text constitucional. Encara et diré més: Seguint al peu de la lletra el procediment, han elaborat un text que, un cop aprovat pel 90 per cent dels parlamentaris electes, s’ha presentat al Congrés per a ser debatut i, si s’escau, esmenat. ¿On és, doncs, la manca de lleialtat constitucional? ¿Sabria algú assenyalar-me en tot aquest procés una sola alteració de l’estat de dret?
Des de Madrid, en canvi, la dreta espanyola ha organitzat una campanya política i mediàtica que no s’atura davant res. Fa uns dies, en una cafeteria del centre de la capital, una filla meva va demanar una aigua amb gas. El cambrer que la servia, desconeixent la seva procedència, li va demanar: “¿Quiere Vd. Vichy catalán u otra marca? Se lo pregunto por eso del boicot…” I espero que recordis també aquell “¡A por ellos!” que cridava la presidenta de Madrid, tot dirigint-se al públic de Getafe el dia que l’equip madrileny havia de jugar contra el Barça; això sense oblidar les manifestacions que féu quan Gas Natural anuncià la seva OPA contra Endesa. En aquell cas, la senyora Aguirre va dir que era lamentable que una empresa multinacional tan important com Endesa deixés de tenir el seu domicili en el “territorio nacional”. És cert que, una mica més tard, va rectificar, però el subconscient nacionalista separador evidentment ja l’havia traïda.
Jo no sé si Rajoy és conscient de l’incendi que alimenta amb aquestes actuacions irresponsables del PP, entre les quals, la d’Acebes aprofitant el comunicat d’ETA, m’ha semblat potser la més lamentable.
ETA és i ha estat sempre una organització criminal que, durant trenta anys, ha matat sense discriminar. Es compten per centenars els seus atemptats. Molts al País Basc, però la seva màquina de dolor i de mort també s’ha escampat a la resta de la geografia espanyola: des Galícia fins a Almeria i d’Extrematura fins a Catalunya, passant per Madrid, València, Alacant, Sevilla i, també, Barcelona on, amb atemptats com el d’Hipercor, el de la caserna de Vic o l’assassinat d’ Ernest Lluch, els botxins d’ETA han deixat constància de la seva barbàrie.
¿Com ha de jutjar-se, doncs, que davant un comunicat d’ETA que demanava la mediació internacional per a resoldre el conflicte basc, el secretari general del PP, Ángel Acebes, hagi considerat sens cap mena de rubor que el preu polític que ha posat l’organització terrorista per a declarar una treva és que Catalunya i el País Basc esdevinguin una nació? ¿Fins a quin punt d’irresponsabilitat pot arribar aquest home excitant dia rere dia l’odi d’una gran part d’Espanya contra els catalans? ¿És fer pàtria això? ¿És defensar la Constitució?
Fernández de la Vega ha dit amb raó que “poner en valor comunicados de bandas terroristas lo único que hace es dar alas a los terroristas”, i Duran Lleida ha afirmat també que “mesclar Catalunya amb ETA, com ho fa el PP, és una falta greu de sentit democràtic.” Però jo crec que pot dir-se encara molt més, perquè si ofèn la intel·ligència i la sensibilitat humanes que ETA pretengui erigir-se en defensora dels drets col·lectius de Catalunya, tant o més immoral em sembla que el secretari general del principal partit de l’oposició acusi els polítics catalans de connivència amb ETA (que és el que subtilment ha fet), perquè el catalanisme està molt per damunt dels possibles errors de Carod Rovira i sap que no hi poden haver drets col·lectius quan es vulneren i trepitgen els drets individuals, començant pel dret a la vida, que és el que, de manera sistemàtica, ETA ha violat des de la seva creació.
Jo no sé què succeirà a Madrid demà passat. Potser que els madrilenys, molt més assenyats que els dirigents polítics del PP, prefereixin corroborar l’elegància que van saber demostrar en el Santiago Bernabeu quan el Barcelona F.C. va evidenciar una superioritat esportiva innegable. Però també pot passar el contrari i que, incitats per aquesta escalada que han iniciat els dirigents populars, la situació es descontroli i acabi no sabem com.
Rajoy i el seu equip juguen amb foc. Pot ser tindran prou habilitat per a dominar-ne les espurnes i acabin aconseguint el seu propòsit número u, que és de recuperar el poder, i de recuperar-lo el més ràpid possible. Però el risc que corren és molt gran i va més enllà de la simple picabaralla política, del simple debat o de la confrontació ordenada i legítima de les idees, perquè estan empenyent el país a la fractura i ho fan conscientment.
I dic que ho fan conscientment perquè la política de Rodríguez Zapatero mostra tants punts dèbils que no crec que fos gaire difícil elaborar una estratègia política sòlida i intel·ligent per a posar-los en evidència. Aquest és, penso, el camí que la lleialtat constitucional demana a l’oposició: que mostri els errors del adversari i ofereixi alternatives vàlides i coherents. Però el PP no va per aquí, ans s’ha esllavissat pel pendent de la desqualificació absoluta i ho fa sense parar esment a si, amb aquesta actuació, pot acabar produint un trencadissa en la no sempre fàcil convivència entre els espanyols. I jo penso que és en aquest joc d’irresponsabilitats que hem d’enquadrar la manifestació del proper dissabte contra l’Estatut de Catalunya, encara que, metafòricament, els seus organitzadors assegurin que es tracta d’un acte que no pretén sinó afirmar la Constitució.
Josep Maria Quintana 