Estimat director: Després d’haver llegit que el conseller de cultura del CIM és un ignorant i que el regidor de cultura no pot parlar de certes coses per raons de naixença, comprendràs que m’hagi costat Déu i ajuda decidir-me a opinar d’una matèria tan compromesa com el nom de la ciutat de Maó quan jo, tot i que vaig atrevir-me a escriure un llibre que es diu precisament Maó en català i Mahón en castellà, vaig néixer a Alaior (mea culpa), la qual cosa potser m’impossibilita opinar d’aquesta matèria, encara que si algú me’n negava el dret no seria per xenòfob. Això no, evidentment!
Tot i així he pensat que havia de dir-ne alguna cosa, i no, només, perquè m’ho hagués demanat un altre alaiorenc de la diàspora, el senyor Sintes Permuy, domiciliat a Palma, sinó perquè penso que el debat ha assolit ja un nivell tan esperpèntic que no podia deixar de pronunciar-me. De tota manera, estimat director, m’agradaria disseccionar la creuada que està duent la Iniciativa Cívica Mahonesa (llegiu, per favor, aquest nom en castellà) en tres apartats: 1) Els arguments; 2) El perquè; i 3) El que s’hi endevina.
1. Els arguments.- Per poc que et fixis en el munt de cartes que t’han enviat un grupet de persones (de fet la majoria s’han repetit o triplicat, reiterant sempre els mateixos raonaments), veuràs que tots els arguments que han adduït són d’ordre sentimental (“siempre hemos sido y seremos mahoneses”, o bé “la hache es la esencia del ser mahonés”), d’ordre visceral (“el alcalde nos ha matado las palomas y ahora quiere matarnos la hache”), o bé d’ordre documental i historicista (que si “el escudo de la ciudad”, que si “los mapas antiguos”, etc. etc.). Cap no era d’ordre filològic, tret de les gloses del senyor Ricardo Pons, el qual sí que adduïa raons pretesament filològiques, encara que absolutament equivocades, com molt bé li ha argumentat l’especialista en onomàstica, senyor Juli Moll. I és ben curiós que s’addueixin aquest tipus d’arguments perquè, com tots sabem (o hauríem de saber), en allò que fa a la determinació de les grafies dels noms –l’onomàstica entesa com a ciència-, els qui tenen la darrera paraula són les acadèmies de la llengua, les quals han dit per activa i per passiva que el nom de la capital de Menorca s’ha d’escriure “Mahón” en llengua castellana i “Maó” en llengua catalana. I si aquest és el veredicte, ¿a sant de què continuar el debat? Els qui escriguin o parlin en català hauran d’utilitzar “Maó”, i els qui escriguin o parlin en castellà hauran d’utilitzar “Mahón”. ¿Podríeu dir-me on és el problema?
2. El perquè.- Tanmateix, i per poc que furguis en els arguments adduïts, aviat t’adonaràs, amic director, del perquè de la polèmica. Encara que gairebé tots els creuats hagin argumentat per les raons adduïdes que, en menorquí, el nom de la nostra capital ha d’escriure’s “Mahó”, és evident que no és aquest el motiu que ha encès el foc. No. Tots aquests senyors i senyores que argumenten això no és realment el fet d’intercalar una “h” entre la “a” i la “o” allò que els pica. El que realment els fa mal és que el nom oficial de la ciutat sigui ara el català “Maó” en lloc del castellà “Mahón”. Aquest és el problema. I ho és per unes raons molt evidents:
A) Perquè una gran majoria dels qui integren la ICM, si bé coneixen i parlen la llengua menorquina, mai però no l’escriuen; i no ho fan per la simple raó que no en saben.
B) Perquè un grup dels qui en formen part, fent ús del seu dret, si bé saben parlar en menorquí, han optat, però, no sols per no escriure aquesta llengua, sinó també per no transmetre-la als seus fills, als quals han parlat sempre en castellà. I
C) Perquè alguns destacats membre de l’ICM, també en ús dels seus drets, no sols no han après a escriure en menorquí ni han volgut transmetre aquesta llengua als seus fills, sinó que també han optat per no parlar mai aquesta llengua (en sàpiguen o no).
De fet, amic director, la gairebé totalitat de les cartes que t’han enviat per a publicar al diari s’han escrit en llengua espanyola, que és la llengua que la immensa majoria d’aquesta gent, fent ús dels seus drets, utilitza de manera habitual com a llengua vehicular escrita.
Doncs bé, vist aquest panorama, ¿com vols, amic director, que acceptem que un conjunt de persones que majoritàriament desconeixen les normes més elementals de l’ortografia en llengua catalana i que no l’escriuen pràcticament mai, i alguna de les quals fins i tot mai no la parla, com vols, dic, que acceptem que aquesta gent ens doni lliçons de com s’ha d’escriure en menorquí el nom de “Maó” als qui parlam i escrivim quotidianament i correctament en menorquí i utilitzam la llengua pròpia de Menorca com a llengua de cultura? ¿Tu creus que això és raonable?
3) El que s’hi endevina.- ¿I què és el que s’endevina més enllà d’aquesta campanya mediàtica a favor de recuperar el castellà “Mahón” com a denominació oficial de la ciutat? Doncs t’ho diré aviat, perquè si partim que a ells el “Mahó” els importa un borrall (encara que ho dissimulin i ho neguin) pel simple fet que mai no l’escriuen ni mai tampoc l’escriuran (perquè ells sempre escriuen i escriuran en castellà), haurem de convenir que, amb aquesta creuada, pretenen una cosa més subtil –“last but not least”-, encara que importantíssima: crear, aprofitant la manca de coneixements lingüístics que té el gran públic, un brou de cultiu que permeti a la dreta conquerir l’alcaldia de la ciutat, cosa que, fins avui, i amb les campanyes ordinàries, ha resultat impossible. I si ho dubtes, passa pel carrer de Sant Jordi i veuràs qui s’encarrega de recollir signatures (perdó, de “recoger firmas”) per la creuada de l’hac.
Aquesta és, doncs, estimat director, la càrrega de profunditat que comporta la campanya. I per reblar aquesta opinió meva, observa atentament qui són la majoria de persones que escriuen sobre això, analitza la seva trajectòria, detecta els seus sentiments i la seva ideologia (amb les excepcions que vulguis), i aviat comprendràs el que et dic: Darrere la campanya del “Mahón” (perquè el “Mahó”, com t’he dit, els importa un borrall) s’hi amaga una operació de molta més envergadura que té per objecte assolir el govern de la ciutat.
De tota manera, és evident que no hi ha res a dir sobre la legitimitat d’aquest tipus de creuades (¿o potser hauríem de dir campanyes?). Els qui les fan actuen exercint els seus drets de ciutadania. I a més, com tu saps, en política val tot (o quasi tot) per aconseguir l’objectiu anhelat.
Tanmateix, estimat director, és convenient que els ciutadans que no combreguem amb els seus mètodes, sapiguem detectar-los i fem tot el possible per a poder-los neutralitzar.
Josep Maria Quintana 