El passat diumenge, el president Almadinejad va sotmetre al parlament el seu nou govern en el qual els dits “ultres” ocupen els llocs polítics i els dits “conservadors moderats” els ministeris més tècnics. Cap dona, naturalment. El parlament té una setmana per examinar la llista abans de votar la confiança, però la seva aprovació sembla assegurada.
Mentre això succeïa, entorn de 300 estudiants islamistes bombardejaven l’ambaixada del Regne Unit a Teheran amb pedres i tomàtics a causa de l’oposició britànica a les activitats nuclears iranianes. “Cal ocupar l’ambaixada i fer fora l’espia anglès”, cantaven. O bé: “Mort a Anglaterra, mort a Alemanya, mort a França, mort als Estats Units, mort a Israel. Que Khamenei ens cridi a la guerra santa i cap exèrcit del món ens podrà resistir.”
També amb poca diferència de temps, l’Iran acusava obertament els Estats Units i la Bran Bretanya de ser els instigadors dels recents avalots a la regió fronterera amb l’Iraq. “Nosaltres disposem d’informacions d’acord amb les quals els Estats Units interfereixen en el nord-est de l’Iran –ha dit el portaveu iranià d’afers estrangers Hamid Reza Assefi-. I ha afegit: “Els Estats Units s’han ficat en un fangar [a l’Iraq] tot sembrant la confusió a la regió. D’acord amb les nostres informacions, els anglesos han intervingut en els conflictes al Khouzistan on alguns agitadors han estat entrenats a bases que estan sota el control britànic a l’Iraq, d’ací que hàgim protestat davant la Gran Bretanya en moltes ocasions”.
¿Algú poc creure amb aquest enfilall de declaracions i de fets que el perill d’una conflagració bèl·lica a l’Iran ha de descartar-se absolutament?
Josep Maria Quintana 