Estimat director: A la meva darrera carta et parlava del terrorisme islàmic el qual definia com un nou sistema de guerra larvada que amenaça Occident. Aquest qualificatiu de “guerra larvada”, o simplement de “guerra” va merèixer la crítica constructiva del meu fill, en Pere, el qual em recomana de no caure en l’error –habitual avui- de definir aquest terrorisme sanguinari que patim com a guerra. I m’aconsella la lectura d’un editorial de Le Monde que signava el passat dia 27 de juliol Jean-Marie Colombani, titulat precisament “Vivre avec le terrorisme”.
L’expressió està de moda –diu Colombani-. No es tracta, sinó de la tercera o potser de la quarta guerra mundial, però l’expressió és perillosa. “Una guerra –escriu- conclou per la rendició d’un dels bel·ligerants o per una negociació. Però això no succeirà en el combat contra el terrorisme islàmic. Aquest exigeix una resposta múltiple, multiforme, alhora diplomàtica (conflictes regionals) i també policial (infiltració i vigilància de les xarxes) i sobretot ideològica (ajudar la batalla que duen a terme els reformadors tant a l’Aràbia Saudita com al Paquistan). Car els que posseeixen les bombes, tot i que reivindiquen l’etiqueta d’Al-Qaida, operen en cèl·lules autònomes i no obeeixen vertaderament a cap centre: Al-Qaida no és pròpiament una organització, i encara menys un Estat, sinó una marca que tots utilicen. Aquesta marca designa un combat, el que ells duen a terme contra la democràcia i tota forma de llibertat.”
D’altra banda –i això m’ho diu en Pere, no l’editorialista-, un cop adoptem el concepte de “guerra” per a designar les accions terroristes, aleshores correm immediatament el perill d’adoptar també nosaltres els mètodes propis de tota guerra, com per exemple, aquesta ordre de “tirar a matar” que ha sorgit del govern anglès i que sembla que ha decidit d’aplicar Scotland Yard. I penso que té raó. Tota la raó. I això podem observar-ho tan sols recordant la mort a trets, el passats 22 de juliol, d’un jove brasiler de 27 anys que residia a Londres, dins les caves del metro. Allí, la policia britànica, que sospitava (equivocadament) de Juan Carlos de Menezes –que així es deia el jove- tot pensant que es tractava d’un kamikaze de l’islam, va disparar-li a boca de canó set trets al cap.
Tot i que la popularitat de Tony Blair mai no havia estat tan alta com ara, hem de convenir que aquest tipus d’accions, absolutament reprovables malgrat l’opinió del president del Tribunal Suprem espanyol, són la conseqüència directa d’una sèrie d’autoritzacions de disparar que acordaren les autoritats després de l’11 de setembre de 2001.
Formats, entre d’altres, per la policia israeliana especialista en la lluita contra els atemptats suïcides, els homes de Scotland Yart han rebut també per consigna la de disparar sense dubtar-ho i d’apuntar al cap a fi d’impedir que un kamikaze pugui activar la seva càrrega explosiva. No creguem, però, amic director, que tothom aprova aquests procediments “de guerra” al Regne Unit. The Guardian, per exemple, ha al·legat que aquest permís de tirar a matar seguint el model israelià mai no ha impedit a Hamas de prosseguir els atacs suïcides. I fins The Times ha dit que no suporta que es parli en casos com aquest de “tràgic error, encara que inevitable”. En aquesta mena de fatalisme hi veu el diari conservador “una petita victòria d’Al-Qaida” la qual “ha aconseguit crear les condicions perquè una persona sense antecedents pugui esdevenir crivellada per les bales de la policia i obtenir, com a únic comentari, un simple i colpidor arronsament d’espatlles per part de la societat.”
D’altra banda, aquest mateix diari conservador es mostra perplex pel fet que, durant moltes hores, la societat en general fes culpable Menezes de la seva pròpia mort, tot insinuant, per exemple, que era clandestí (“no tenia papers”, com diem aquí vulgarment), com si això pogués justificar qualsevol mena d’actuació policial; o que anés massa vestit tractant-se del mes de juliol, com si vestir-se d’una manera no habitual fos un crim.
Dit això, i aclarit el meu desacord amb aquest tipus de resposta, penso que és molt sensat fer-nos a la idea –defensada també per Colombani- que la lluita contra el terrorisme serà llarga i que d’alguna manera haurem d’acostumar-nos a conviure-hi, perquè, tot i les mesures que puguem prendre per intentar eradicar-lo, difícilment seran suficients, ja que no hi ha una manera segura de protegir un país occidental d’una ofensiva que precisament es du a terme en nom de la lluita contra Occident.
En aquest sentit, doncs, convé tenir clar que el combat aquest que du a terme la marca Al-Quaida és un combat contra les democràcies i tot el que aquestes representen de llibertat de costums, de materialisme, de drets de la dona, de separació decidida entre el món espiritual i el temporal. I la lluita es du a terme amb un objectiu clar: aquell que es proposa matar el màxim possible d’occidentals, americans o europeus, a casa seva o en llocs freqüentats pel turisme en massa (per exemple Casablanca o, darrerament, Charm el-Cheikh). Els motius d’aquests terrorismes pot ser molt divers, però en el fons sempre pot reduir-se a un de sol: destruir l’Occident democràtic. És el sistema de valors de la nostra societat allò que amenaça els que ells aspiren i volen imposar al món musulmà, valors que s’encaminen vers una organització dictatorial, dirigista i fundada sobre el refús a separar la mesquita de l’estat.
De tota manera, i tornant a l’objecte d’aquesta carta, et diré, estimat director, que perdre els papers –i al cas d’Anglaterra jo li dic perdre els papers- en aquesta lluita nostra contra el terrorisme, prescindint dels drets que conformen l’habeas corpus, és un error greu en el qual no hauríem de caure.
I en això, tant Colombani com jo estem d’acord a regir-nos per les paraules de Pierrer Hassner publicades a la revista Commentaire. Diu Hassner: “La dialèctica del terrorisme i del contraterrorisme a escala mundial, d’ençà l’atemptat de l’11 de setembre i de la ‘guerra al terrorisme’ proclamada pel president Bush, corre el risc d’inscriure’s en la versió catastròfica del que hem denominat (…) la ‘dialèctica del burgès i del bàrbar’ (…) Si la modernitat ha estat una empresa immensa d’aburgesament del bàrbar, també pot haver produït el moviment invers de barbarització del burgès” en reacció al terrorisme.
Convé guardar-nos de caure en la temptació.
Josep Maria Quintana 