Chirac ha fet nou govern a França com a resposta al no del referèndum del passat dia 29 de maig. Le Monde, en un editorial de dia 1 de juny deia, entre d’altres coses, les següents que, traduïdes per mi, poso en consideració dels meus lectors:
“El nou impuls decidit per Chirac revela una quàdruple aposta. Trobem la primera en el nomenament de Villepin per ocupar Matignon contra l’opinió d’alguns dels seus pròxims, com Alain Juppé. L’hússar de la República, que, com Georges Pompidou i Raymond Barre, ha estat nomenat primer ministre sense haver mai afrontat el sufragi universal, és tan brillant com imprevisible. Si l’escrutini del 29 de maig ha significat un “avís”, podem demanar-nos si haver escollit un home que no és precisament pròxim als electors és el més apropiat.
La segona concerneix a Sarkozy, que veu com novament se li nega Matignon tot i la seva oferta pública de servei la nit del 29 de maig, el qual però retorna per la porta gran al govern com a ministre d’Estat, en el ministeri de l’Interior. Un escenari ideal per a Sarkozy: no es troba en primera línia i no haurà, doncs, d’assumir el balanç dels vint-i-dos mesos que manquen per a la fi del període chiraquià; tot disposant així, en el ministeri de l’interior, d’una eina magnífica per a preparar la seva candidatura a l’elecció presidencial de 2007. El cap de l’Estat s’ha pràcticament humiliat en haver hagut d’acceptar amb el cúmul de funcions que implica ser ministre i cap de partit la persona que va refusar fa sis mesos quan Sarkozy degué abandonar el govern per assumir la presidència de l’UMP. El testimoni de feblesa és patent.
Chirac es dispensa així d’una cohabitació amb Sarkozy, però s’imposa –i aquesta és la tercera aposta- en el cap del govern Villepin i Sarkozy que formen un equip impossible i barroc. Es troben units per una sòlida enemistat i una vella rivalitat.
És que el cap d’Estat podia escollir altrament? Quan el vaixell fa aigua, l’única possibilitat és d’evitar que l’equip s’esberli. Deixar Sarkozy fora del govern el feia córrer el risc de trencar la majoria, com li ha passat als socialistes. Tanmateix ens resta conèixer si els duetistes seran capaços de treballar conjuntament.
La quarta aposta és la més important, perquè fa referència a l’atur, matèria aquesta sobre la qual Chirac incita a la mobilització nacional. Una promesa semblant sobre la prioritat de l’ocupació havia estat feta després de les eleccions regionals de 2004. Però va quedà enlaire i l’atur ha continuat agreujant-se. Ningú no coneix les idees de Villepin sobre aquesta qüestió. I sabem que les de Sarkozy foren rebutjades per Chirac mitjançant el refús d’un model de caire anglosaxó. És en això que els francesos esperen resultats i sobre això que jutjaran el 2007.
Josep Maria Quintana 