Vagi d’entrada que jo era partidari de regular els drets dels homosexuals amb una figura jurídica nova que els atorgués els mateixos drets i deures que el matrimoni implica als contraents, però que no s’inscrivís en la institució matrimonial que, des que en tenim consciència, ha significat jurídicament, etimològicament i socialment “la unió legítima d’un home i d’una dona en orde a la procreació”. I això no ho penso com a cristià que sóc, ho penso simplement com a persona que ha desplegat algun tipus d’activitat intel·lectual i també com a jurista.
D’altra banda és ben curiós observar com canvien les coses. Els més progressistes de la meva generació no volien contreure matrimoni, volien “ajuntar-se”, la qual cosa consideraven força més avançada, alternativa i antisistema. Ara, però, tot és diferent. No sols volen contreure matrimoni els progressistes, sinó també els homosexuals (incapacitats naturaliter per a la procreació) i a més, a uns i a altres els agrada de fer-ho amb tota la parafernàlia barroca possible del cerimonial, un cerimonial, per cert, que nosaltres, trenta anys enrere, rebutjàvem per carca, burgès i rònec.
Però jo no volia parlar exactament d’això, avui, sinó del comunicat dels bisbes publicat el passat divendres, dia 6 de maig, el qual m’obliga a formular una pregunta: Atès que el parlament espanyol sembla que arribarà a reconèixer el dret dels homosexuals a contreure matrimoni i fins a adoptar fills, ¿quina és la postura que hem de prendre els ciutadans que ens sentim cristians i alhora ens considerem demòcrates?
Els bisbes espanyols, en una clara al·lusió a l’obligatorietat legal per a jutges, batlles i regidors (en tant que funcionaris públics) de celebrar aquests casaments, indica que “en aplicació d’una llei que no té força d’obligar moralment a ningú, cadascú podrà reivindicar el dret a la objecció de consciència”.
En llegir això, d’entrada vaig pensar que tenia la sort de no haver de decidir sobre la l’aprovació de la llei, i també de no ser jutge, ni batlle ni regidor. Però immediatament vaig veure que la cosa no era tan simple i que també jo em sentiria involucrat per l’admonició episcopal. ¿Podré –em vaig dir-, com a registrador de la propietat que sóc (és a dir, com a funcionari públic), inscriure béns a favor d’un matrimoni d’homosexuals per a la seva societat de guanys? La Llei Hipotecària no permet que m’abstingui al·legant qüestions d’inconstitucionalitat i, menys encara, problemes morals o de consciència. En realitat, qualsevol títol que contempli l’adquisició, modificació o constitució de drets reals que es presenti a l’oficina de la qual sóc titular a favor d’un matrimoni d’homosexuals, haurà de ser qualificat per mi i, si no té cap pega legal, haurà de ser inscrit forçosament, perquè la llei no em permet disquisicions morals o ètiques. ¿Com hauria, doncs, d’exercir jo aquesta hipotètica objecció de consciència? ¿Posant-me al marge de la llei? ¿Prevaricant? ¿Dimitint? ¿Demanant que se’m posés un registrador substitut sense problemes d’ordre moral?
Tinc la impressió que els nostres bisbes estan perdent els papers. I no perquè al·leguin tot el que considerin oportú contra el dret dels homosexuals a contreure matrimoni i a adoptar nens a partir d’una reflexió fonamentada en la doctrina de l’Església. Això han de fer-ho, naturalment! El problema és aquesta passa més que sempre donen sabent que, amb comunicats com el que estic comentant, s’estan immiscint en la consciència de la persona, consciència que és –i sempre ha de ser- l’ultima ratio a l’hora de l’obrar moral.
Josep Maria Quintana 