Blair passarà a la història com el primer laborista que aconsegueix de vèncer els conservadors tres vegades seguides. Amb un percentatge molt menor que l’obtingut els darrers comicis, el seu 36%, que li dóna 355 escons, és més que suficient per no veure’s apurat per l’acció dels conservadors (estancats en el 33%, amb 197 escons), el líder dels quals, Michael Howard, ha dimitit (de fet, és el quart líder conservador que Blair jubila anticipadament). En realitat, doncs, en aquestes eleccions, els dos grans partits han perdut força. Només el liberaldemòcrata de Charles Kennedy (amb un 22,5% i 62 escons) ha augmentat la seva representació en el parlament.
Vistos els resultats –que finalment és el que importa-, si entrem en els programes dels partits, el que d’entrada pot constatar un observador atent és la dificultat que té per a distingir la ideologia dels uns i dels altres. Si ens fixem en els lemes electorals dels dos grans partits, ens trobem amb els missatges següents: “Cap endavant, mai cap enrere” (Laboristes); “¿Penseu el mateix que pensem nosaltres?” (Conservadors). ¿Reflecteixien aquests lemes algun tipus d’ideologia? La resposta és no, evidentment. En aquest punt, doncs, només els liberaldemòcrates transmeten una idea de canvi (tot i que no sabem en quina direcció): “La vertadera alternativa” ha estat el seu lema. Tanmateix, quan furgues en el programa liberaldemòcrata, aviat veus que Charles Kennedy no pretén sinó jugar el mateix joc que Blair i que Howard: Promet gestionar bé el poder. Però aquesta promesa, que de fet està molt bé, no implica cap mena de distintiu ideològic.
L’única gran diferència entre Kennedy y els altres dos candidats, és que aquest i el seu partit s’havien mostrat contraris a la guerra de l’Iraq, posició que ben segur li ha permès rebre molts vots que abans havien anat al partit laborista. Fora d’això, i que els liberaldemòcrates proposaven també una taxa sobre les grans fortunes, l’analista té la impressió que podria agafar qualsevol capítol d’un dels tres programes i situar-lo en el del partit contrari sense que res no s’alterés.
Amb aquest panorama, doncs, absolutament desideoligitzat, s’imposen finalment les persones, és a dir, la confiança que el líder et mereix.
Doncs bé, reconeixent que Kennedy està obrint-se camí amb força en el difícil sistema electoral britànic de districtes petits que es guanyen per majoria (com el cas del senador per Menorca), aleshores veurem que és el carisma de Blair (amb el suport indiscutible –i imprescindible- de Gordon Brown) el qui ha fet possible la tercera victòria consecutiva dels laboristes.
Josep Maria Quintana 