En un món fet sovint de demagògies on el que tothom cerca és el camí més fàcil, encara que sigui per anar a enlloc, no és corrent de trobar-te amb polítics que, lluny de mostrar-te el seu costat ordinari, aquest al qual ens tenen gairebé tots acostumats, són capaços de fer-te veure que encara hi ha un espai per a la intel·ligència.
Aquest és, sens dubte, el cas del filòsof Luc Ferry, exministre d’educació a França amb Jacques Chirac, al qual La Vanguardia d’ahir (2.05.05.) dedica “La contra”, que en aquest cas ve signada per Lluís Amiguet.
Bàsicament són dues les idees exposades per Ferry que voldria destacar: La primera apunta a la necessària modèstia de què s’hauria de revestir el polític (cosa, per cert, gens usual). Diu Ferry: “Ministro suena poderoso, pero la desgracia de nuestra sociedad no es el poder de los políticos, sino que no tienen poder. Yo podía nombrar 200 cargos… ¿Y qué? Mi capacidad de influir en los acontecimientos de verdad era mínima: podía nombrar altos cargos, pero no conseguir que los niños leyeran.”
I en efecte ¿de què em serveix un poder en el camp educatiu que em permeti fer això o allò si, en el fons, no sóc capaç d’aconseguir que els nens llegeixin?
La segona idea important que apunta Ferry es refereix a la manera com s’ha de dirigir l’estudi. A com s’ha de formar l’estudiant. En aquest punt, el més còmode (i potser el més corrent avui) és acudir a la democràcia, entesa aquesta com una mena de caixó de sastre que ens permet de trobar solucions per a tot, o entesa com a sistema únic que pot i ha de regular qualsevol tipus de relacions entre les persones, fins i tot, entre els educadors i els educands. Doncs no. Ferry és extremadament clar en aquest punt: “El gran profesor no es el que te consiente, sino el que te exige. El auténtico maestro sería rechazado por mayoría en cada votación de la clase. No es un demócrata, porque ignora ese rechazo. Te hace amar una disciplina, aunque a priori la odies, porque te obliga a sobreponerte y a madurar. No es un blandengue que quiere quedar bien con todo el mundo, sino un artista que recurre al carisma y la seducción para que tú mejores.”
Jo recordo, en efecte, els dos o tres professors millors que he tingut al llarg de la meva vida d’estudiant. Els dos o tres que més influïren en mi. I estic d’acord amb ell que no foren precisament els més simpàtics, ni els més indulgents, ni els qui es plegaven a allò que volíem els seus alumnes. Foren els qui més m’exigiren, els qui aconseguiren de mi un major rendiment i un més gran esforç.
Doncs això.
__________
N.B.- Si entre els meus lectors n’hi ha algun que és soci o simpatitzant de l’Orfeó Maonès, li comunico que, entre les conferències meves que estan penjades a la secció de “Literatura i assaig” trobarà en versió PDF el discurs commemoratiu del centenari de l’entitat que vaig pronunciar en el Teatre Principal de Maó el 5 de setembre de 1990.
I si algun lector està interessat a conèixer quina és la meva visió del Registre de la Propietat com a institució bàsica de la seguretat jurídica immobiliaria en els moments actuals, pot també trobar, entre les conferències de la secció de “Dret”, i en format PDF, la que al respecte vaig pronunciar a Eivissa l’any 1999.
Josep Maria Quintana 