A les seves elegies amoroses, un Tíbul (50-9 a.C.) desconhortat sospira dient “Quam juvat immites ventos audire cubantem” (“Quin plaer quedar-se ajagut quan es desfermen els vents!” Elegies, I, I, 45-46), i tanmateix no és aquest el sender que ha de seguir l’home que malda comprometre’s. De tota manera, els qui som per naturalesa apassionats, encara que hem anat moderant amb el temps les nostres eufòries (i us confesso el meu dubte metòdic de si la moderació que el pas dels anys incrementa ens fa prudents o, simplement, covards), en sortir a l’arena, mai no hem deixat de sentir el regust que comporta tastar (metafòricament) la sang de l’adversari.
I això em passa encara avui, quan –tot i el que acabo de dir sobre la moderació- l’atzar o la voluntat em permeten d’enfrontar-me dialècticament en el sempre apassionant debat de les idees. He d’acceptar, però, que he adquirit una certa pràctica a returar l’atac (“Un vent sorrer i càlid que el sol a plom retura”, escriu Riber), o si més no, a repensar-lo mínimament quan acabes descobrint que, en el fons, no cerques enfrontar-te amb la veritatis splendor (com potser li hauria agradat de dir al desaparegut Joan Pau II), ans busques simplement la victòria sobre l’altra part.
Un text, però, que va posar-me en guàrdia sobre aquest punt fou el constituït per aquells versos amb què Boileau inicia la seva Epístola IX:
“C’est à vous mon esprit à qui je veux parler:
Vous avez des défauts que je ne puis celer”
Tot i això, és cert que podem sempre quedar-nos amb l’exemple de Chesterton, que mai no defugí una polèmica. I tanmateix, sense abandonar aquest sentit crític i bregós, a Autobiografia (El Acantilado, 2003), l’obra pòstuma que potser hauríem de considerar com una mena de testament intel·lectual seu, tinc la impressió que, més que seguir capficat en la seva disputa permanent, el que Chesterton fa és seguir la màxima de l’autor de les Sàtires.
Ho hauré de tenir en compte.
Josep Maria Quintana 