Estimat director:
El jove prevere a qui em referia a la meva carta publicada el passat diumenge, torna a la càrrega. Aquest cop, però, la seva no és una resposta a l’ús, perquè sense citar-me en lloc, ni citar tampoc el meu comentari, es refereix a mi i a la meva reflexió tot acudint a una consideració sobre La Guerra de les Galàxies. Mai no hauria cregut que arribés a aquest punt la subtilitat de la diplomàcia vaticana, però realment cal reconèixer que la manera d’enfocar les coses, com a mínim ha estat original.
De fet temo estar en inferioritat de condicions per a dirimir sobre una tal matèria perquè no he vist aquestes pel·lícules tan admirades de la sèrie Star Wars. En virtut, però, del seu raonament, dedueixo que el jove prevere pensa de mi dues coses: Que els esdeveniments històrics m’han superat (¿com ha d’entendre’s, sinó, la frase “se puede pensar que ‘esto’ es ya insuperable y que hemos llegado al límite, pero nada más lejos de la realidad”?), és a dir, que sóc el que podríem dir una antigalla (i ben pot ser que, en això, el mossèn també tingui raó); i a més, diu que sóc un extraterrestre (¿com entendríeu, sinó, aquesta frase, continuació de l’anterior: “nos podemos encontrar, a día de hoy y en nuestra propia galaxia, freaks “extraterrestres” dignos de estar apoyados en la barra de la taberna de Taooine”?). És a dir, que el jove mossèn em veu com una mena d’ésser de museu que està ja literalment fora del món. I potser és veritat. Vés a saber.
De tota manera, no deixa de ser curiós que una persona com jo, que dia sí i l’altre també, es pronuncia públicament sobre coses d’aquest món (que parla, per tant, de cultura, de política, de filosofia, d’art, etc.) sigui conceptuada com a “extraterrestre” per un jove capellà l’objecte bàsic del qual és parlar del cel, la qual cosa no es pot fer, certament, acudint a la ciència o a la raó (elements per excel·lència del coneixement humà), sinó a partir de la revelació i de la fe, una fe que, d’altra banda, no m’amago de dir que –gràcies a Déu!- jo també comparteixo amb ell.
Però en un món on convivim creients i descreguts, teòlegs neocons i antigalles, com a mínim cal saber distingir. Convé, per tant, que tornem a la matèria que tan subtilment obvia el senyor mossèn en el seu article, però que jo no vull esquivar.
No li negaré al presbíter, ni tampoc als centenars de milers de persones que van estar pendents de les transmissions televisives, que aquella cerimònia desbordant de bellesa plàstica i de sentiment, amb totes les reialeses i governs del món representats, era un fet real i tangible. I tant que ho era! Com érem també reals i tangibles les vint-i-cinc persones escasses que, dins una església que pot allotjar-ne un miler, assistíem morts de fred a la missa de vuit, diumenge passat, en una església de Maó (altres èpoques plena a pic de mall).
Tampoc no hi ha dubte que acudiren a Roma personatges extraordinàriament motivats per la religió, com Georges Bush, que (tot i no haver fet cas al papa en res) va mostrar-se, però, absolutament emocionat per la bellesa i la pietat de la cerimònia. O com el primer ministre d’Israel que, tot i haver el papa proclamat els drets dels palestins, ha actuat durant anys ancorat en el seu imperialisme sionista.
¿I creus, amic director, que val la pena d’esmentar els dictadors de Síria o de l’Aràbia Saudita, els quals estan trepitjant avui i continuaran trepitjant demà els drets humans? Fins i tot Fidel Castro (que no va anar a Roma ) assistí a una missa a la catedral de l’Havana!
El problema que jo he observat a les exèquies papals no és si aquestes foren o no un testimoni de fe. Perquè és evident que ho foren per a alguns (o, si tant vols, per la gran majoria dels que hi havia allí!), però també és cert que, per a molts altres, es tractava tan sols d’un protocol derivat de ser el papa de Roma el sobirà (per cert que absolut i ademocràtic) d’un estat fictici, les estructures del qual aprofita l’Església per aconseguir una immensa teranyina diplomàtica de poder a tot el món, i a través de la qual no sols fa política (un dia et parlaré, si m’ho permets, de l’acció conjunta de Joan Pau II i de Ronald Reagan per a enderrocar el comunisme polonès), sinó que influeix també decisivament en la selecció i el nomenament dels bisbes de les diòcesis, oblidant i prescindint gairebé sempre dels fidels que conformen les comunitats.
No dubto, doncs, que les exèquies del papa de Roma foren majestuoses i lloades per tothom. Dubto, en canvi, que fossin les exèquies d’un pastor. Molt al contrari, em semblaren les d’un monarca. Les d’un rei de reis.
I anant a les llums i a les ombres d’aquest pontificat extraordinari, t’he de dir també que és admirable que, en els viatges papals, els joves hagin omplert estadis per escoltar-lo, però em sembla gravíssim que les fredes estadístiques ens diguin que el compromís dels joves amb l’Església ha decaigut els darrers deu anys gairebé en un quaranta per cent. Doncs bé, alguna cosa falla en aquest camp.
D’altra banda, resulta fantàstic i del tot evangèlic que l’Església denunciï el neoliberalisme salvatge i el capitalisme ferotge que ens ha envaït, com també la situació de pobresa en la qual viuen milions de persones d’aquest món; però em sembla molt poc misericordiós que jutgi com a immoral la lluita dels governs contra la SIDA (un mal que està provocant un genocidi a l’Àfrica) quan aquesta es fa amb el mitjà més senzill i barat que la ciència avui coneix.
I si és molt cristià –que ho és- lluitar per la igualtat de drets de totes les persones, ¿per què la dona és reiteradament i sistemàticament marginada de les funcions bàsiques de l’Església i se li barra l’accés als ordes sagrats?
I no ens confonguem: Demanar perdó per la condemna de Galieu cinc segles després que tots sabessin que l’Església l’havia pifiat, no és un mèrit, és simplement un deure d’honor. Com ho és també haver demanat perdó als jueus després d’haver cantat anys i panys aquell “pro perfidis judeis” a la litúrgia del Divendres Sant.
Finalment, amic director, m’agradaria ressaltar un dels problemes clau que, al meu entendre, afecten l’Església d’avui. Em refereixo a la curtedat de mires amb què contemplen les coses alguns sectors eclesials que, atemorits davant el pluralisme i la universalitat, i amb la por al cos perquè tot això no els fugi de les mans, s’encastellen en guetos on el pensament esdevé plàcid, segur i mai no contestat. Aquest és el cas certs grups poderosos, conformats en una gran majoria per gent que procedeix de famílies benestants, on els joves no tenen relacions prematrimonials, els matrimonis no prenen anticonceptius, la gent no es divorcia, l’avortament s’esdevé un fet increïble i la fe es viu sense discussions, emparats sempre per la veritat. El problema, però, és que el món real –aquest mon que fa por- és força més gran que aquests guetos, i és, a més, un món que està ple de pobresa, de misèria, d’avortaments, de violència, de pederàstia, d’incultura, de marginació social, i també d’injustícia, un món al qual l’Església, com preconitzava Joan Pau II, necessàriament s’hauria d’acostar.
I ho deixo aquí, amic director. I no et preocupis massa pel què diran, perquè, com intueixo que deu pensar el jove mossèn que ha provocat tota aquesta filípica, al cap i a la fi es tracta només de la reflexió feta per una antigalla que amb prou feines és ja d’aquest món.
Josep Maria Quintana 