T’esperàvem tranquils, asseguts a la taula,
per compartir la joia d’un dinar d’amics
que s’estimen,
quan veiérem que tu no arribaves.
Ningú, però, no podia pensar la causa d’aquella sobtada deserció.
I ara vaguem com perduts,
desconhortats,
pel sender d’uns dies opacs
on la teva absència afeixuga el pas, lent i monòton, de les hores.
On és, Lali, el teu crit joiós?
On és el teu goig que s’encomana?
I tanmateix ens aferrem a l’esperança
d’un més enllà,
d’aquest paradís al qual només s’accedeix
per la mort,
i on el dolor i el no-res
hauran -oh cruel paradoxa!-
desaparegut per sempre.
Potser aleshores podrem compartir amb tu
l’Absolut.
I la set d’immortalitat
que anhela el nostre esperit desficiós
quedarà sadollada per sempre.
Josep Maria Quintana 