Quan sortim d’una òpera que ens ha encantat, quan acabem de veure una pel·lícula que ens ha corprès, quan hem presenciat un espectacle que hem qualificat com a extraordinari, sempre tenim la temptació de simplificar i, mancats de la necessària perspectiva, dir: “Això és el més gran que he vist mai”.
I si a la espontaneïtat dels sentiments hi afegim la manca d’anàlisi històrica, aleshores el perill de dogmatizar injustificadament és encara més terrible.
Dic això arran de l’article que Francisco J. Cardona Vidal, pbro. ha publicat al diari Menorca el passat 8 d’abril. El jove prevere que, per la seva edat, no ha conegut pràcticament altre papa que Joan Pau II, ardorosament encès per l’espectacle mediàtic d’aquests dies, afirma sense el més petit rubor, que una infinitat de persones “se agolpan en la Ciudad Eterna para dar su último adiós al Papa más querido de todos los tiempos.”
No seré jo qui discuteixi el que no admet discussió: Que hem vist l’espectacle més gran que mai no s’havia donat entorn de la mort d’un personatge públic. Però afirmar que Joan Pau II és “el papa más querido de todos los tiempos”, quan parlem d’una història que dura ja dos mil anys, és, com a mínim, una afirmació agosarada i un símptoma clar d’aquest fervor acrític i sentimental que la mort d’aquest papa mediàtic –mai ningú no havia aprofitat els beneficis de la televisió com ell- ha provocat.
Sense entrar a fons en el contingut del missatge ni en la tasca papal (temps hi haurà per a fer-ho amb més calma i amb menys passió), voldria ja avançar que, amb tot el respecte que la seva figura em mereix, Joan Pau II no ha estat el papa que jo he estimat més. La meva història personal, simplement per raons d’edat, és força més llarga que la del jove presbíter maonès, i no tinc recança de dir públicament que jo he estimat molt més Joan XXIII i Pau VI, els quals, mitjançant el Concili Vaticà II, van possibilitar que l’Església catòlica fes un gir copernicà, es posés la mà al pit i decidís transformar la seva manera de fer les coses, prenent unes postures de compromís amb l’home i amb la societat que, amb molts aspectes, el pontificat de Joan Pau II (capaç de reprimir públicament Ernesto Cardenal, Leonardo Boff i Hans Kung, entre d’altres, alhora que posava terra damunt dels escàndols que ha viscut l’església catòlica nord-americana, beneïa els catòlics Grimaldi que governen Mónaco, i impulsava un mutisme absolut sobre l’actuació del cardenal Marcinkus al front de les finances vaticanes, entre d’altres coses que podríem també esmentar) ha acabat fent impossible.
Però com he dit, temps hi haurà per analitzar-ho tot amb més calma.
Josep Maria Quintana 