És difícil predir com se’n sortirà Blair del referèndum sobre la Constitució europea. En canvi, no tinc cap dubte del seu èxit electoral el proper 5 de maig. Blair es un polític que no s’amaga, que no té por de defensar les seves posicions polítiques –fins les més difícils– i ho fa amb arguments sòlids (que podrem o no compartir) que exposa amb el cor a la mà.
Blair va prendre l’opció de participar fins al final a la guerra de l’Iraq, i ho va fer sense el suport de la opinió pública i suportant la dura crítica d’un partit conservador que, en el fons, estava d’acord amb la decisió de Bush i de Blair però que, per interessos polítics, demostrava el contrari.
No hi ha dubte que aquesta arriscada posició en el conflicte de Iraq li passarà alguna factura, però Blair té altres asos a la màniga, a més del coratge i la sinceritat: El més important és la bona situació econòmica en què es troba Anglaterra, a diferència d’altres potències, com França o Alemanya, que fins i tot han hagut de fer modificar les regles de joc que s’havien imposat a la Unió Europea perquè es veien incapaços de complir els ratios establerts.
I el que demostra la diferència de nivell entre els laboristes i els conservadors en aquest inici de campanya electoral és el to del discurs que sembla que presidirà tot el debat. La campanya tory intentarà dibuixar una Anglaterra caòtica que esdevé una mena de paradigma de la inseguretat i del crim. Davant això, els laboristes posaran ben segur l’economia en el centre de la campanya i defensaran el seu propi projecte, única manera de fer política en positiu, i única manera d’aconseguir l’èxit electoral.
Josep Maria Quintana 