El problema més gran que generen els grups armats que lluiten per la independència d’un determinat territori és la dificultat amb què es troben per a deixar aquesta lluita quan es dóna un mínim de condicions per aconseguir (o tractar d’aconseguir) per mitjans pacífics els fins que persegueixen.
El terrorisme genera una dinàmica interna molt difícil de superar. És una cultura (¿o hauríem de dir contracultura?) que provoca un perpetuum mobile que s’autoalimenta –i no pot deixar d’autoalimentar-se– de sang. I atès que els objectius finals mai no poden aconseguir-se del tot, aleshores sempre hi ha raons per a continuar matant.
La història n’està plena, d’exemples del que dic. Eamon de Valera va començar la seva vida molt vinculat al IRA irlandès, però després de moltes vicissituds, acabà presidint la República d’Irlanda i va haver de considerar el moviment armat independentista com una organització terrorista il·legal.
Avui, després del modèlic exemple que ens han donat les germanes de Robert McCarteney, que amb la seva fermesa han posat de manifest l’essència estrictament mafiosa de L’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA), el qual s’oferia a executar els assassins del jove mort (es a dir, s’oferia a matar a un o a uns dels seus!) però no a aclarir judicialment el crim, la situació política a Irlanda del Nord ha donat un gir important.
Gerry Adams, el president del Sinn Fein, demanà abans d’ahir als terroristes de l’IRA que abandonessin la lluita armada i acceptessin la via política per aconseguir la unitat d’Irlanda, aquesta unitat per la qual lluitaren Eamon de Valera i tants altres irlandesos que es volien treure de sobre el jou de la Gran Bretanya i lluitaren per una Irlanda independent.
Doncs bé, avui, han estat les Germanes McCarteney les qui, amb el seu coratge, s’han aixecat com a vertaderes heroïnes del moment i han aconseguit demostrar la realitat d’un IRA que fa onze anys que manté un alto el foc, però que no ha acceptat deixar les armes i segueix cultivant un terrorisme intermitent de perfil baix i que difícilment pot ja distingir-se del que pugui produir qualsevol banda armada de les que trobem en el camp de la delinqüència comú.
No sé si la posició de Gerry Adams, forçada sens dubte pel gest heroic de les germanes McCarteney, tindrà resultat. Si més no, alguna cosa es mou a Irlanda. Altrament succeeix a Euskadi on el braç polític d’ETA es mostra incapaç de ser altra cosa que un acòlit dels terroristes i dels assassins.
Josep Maria Quintana 