Estimat director: Després de l’èxit (¿podem, en realitat, denominar-ho així?) del referèndum espanyol sobre la Constitució europea, algunes ombres planen sobre el futur d’aquest tractat. Si partim de l’eurobaròmetre publicat per la mateixa Comissió, el panorama es presenta desigual i ens planteja alguns interrogants seriosos. Superat ja el SI a Espanya, aquest no sembla presentar massa problemes a Alemanya (17% NO, 54% SI), on la idea d’un referèndum fou abandonada en benefici d’un procés parlamentari que culminarà el proper 12 de maig amb el vot del Bundestag i del Bundesrat; i tampoc a Itàlia (10% NO, 72% SI), on també s’ha preferit obviar el referèndum i acudir a la Cambra dels diputats, que ja ha votat a favor de la Constitució amb el vot contrari de la Lliga Nord (que l’ha acusada de ser una “Constitució sense ànima i sense legitimació popular”) i de Refundació Comunista (que l’acusa de no implicar els ciutadans i de consagrar una Europa neoliberal). També es mostren clarament partidaris a la nova Constitució, Portugal (7% NO, 40% SI), Bèlgica (13% NO, 79% SI), Luxemburg (12% NO, 57% SI), Àustria (25% NO, 44% SI), Dinamarca (26% NO, 44% SI), Suècia (25% NO, 27% SI), Finlàndia (24% NO, 42% SI), Estònia (11% NO, 32% SI), Letònia (16% NO, 41% SI), Polònia (16% NO, 43% SI), Txèquia (21% NO, 56% SI), Eslovàquia (11% NO, 61% SI), Grècia (18% NO, 45% SI), Malta (13% NO, 31% SI), i Xipre (13% NO, 31% SI).
Els problemes, doncs, venen en aquest moment de la part de dos estats clau per la composició europea: França i el Regne Unit, als quals hauríem també d’afegir-hi Holanda. En aquests territoris, l’eurobaròmetre ens dóna avui les següents prospeccions: França (51% NO, 49% SI), Regne Unit (45% NO, 24% SI), i Holanda (42% NO, 29% SI).
Deixant de banda el cas holandès, important però menys transcendent, hem de demanar-nos per què França i el Regne Unit es mostren -si més no a nivell d’enquesta- majoritàriament contraris a la Constitució europea. Segons Alberto Toscano (Courrier International, París) quatre són les causes que posen en guàrdia els francesos:
1. Primerament la confusió, perquè si els sondeigs mostren que el coneixement del text constitucional és força deficitari a Europa, a França, la confusió encara creix per dos fets que preocupen als francesos: L’afer turc (en realitat, la por a ser envaïts per centenars de milers de turcs amb pràcticament els mateixos drets que els francesos) i la “directiva Bolkesteien”, l’objecte de la qual és d’establir un quadre jurídic que suprimeixi els obstacles a la llibertat d’establiment de subministradors de serveis entre els Estats membres, la qual garanteix a aquests subministradors, així com també als destinataris dels serveis, la seguretat jurídica necessària per a l’exercici d’aquestes dues llibertats fonamentals.
2. Segonament, el que Toscano denomina “la sinistrose”, és a dir, una mena de pessimisme excessiu i col·lectiu que disposa els ciutadans francesos a creure que els futurs esdeveniments implicaran per a ells un tort considerable.
3. En tercer lloc, el fet que, durant molt de temps i de manera sistemàtica, les autoritats franceses hagin sempre avaluat la política comunitària d’una manera absolutament perversa: Si les coses anaven malament, la culpa era de Brussel·les, si anaven bé, era gràcies al govern francès.
4. I per últim (the last but non de least), el que Toscano denomina “la revanche des marginalisés”. ¿I qui són aquests marginats? Doncs simplement, les forces situades en els extrems, que tot i la seva importància numèrica, degut al sistema polític francès, no estan representades en el parlament. Fet aquest que afavoreix la governabilitat de França, però que empeny els extremistes (de dreta i d’esquerra) a enarborar la bandera d’una protesta radical.
Pel que fa al Regne Unit, tots coneixem l’euroesceptisme que, en general, va lligat a la idiosincràsia britànica, que ha estat sempre disposta a considerar que el Continent es trobava aïllat quan el Canal de la Mànega no permetia la navegació degut al mal temps. Tampoc els britànics s’adheriren a l’acord de l’Euro. I ara, malgrat els esforços de Blair, que s’ha compromès a convocar un referèndum, el NO a la Constitució sembla prendre cos.
Darrera aquesta posició negativa hi trobem, però, raons diverses. Per una banda tenim els laboristes esquerrans desenganyats per la política de Blair, que els ha fet sofrir el que Aidan Rankin (New Statesman, Londres) ha considerat com un “reciclatge que passava pel políticament correcte, veritable deformació de les idees d’esquerra”, i d’una altra constatem l’existència d’una forta crítica al text de la Constitució en sí, crítica que no està mancada de fonament.
En un article brillant, Charles Moore (The Daily Telegraph, Londres) acusava la Constitució d’estar feta d’un material pesant. En efecte, lluny de limitar-se al repartiment dels poders -cap d’Estat, parlament, judicatura, administracions centrals i locals-, el text s’estén llargament sobre la manera com la gent ha de comportar-se i ha de pensar. Sosté la discriminació positiva, es mostra favorable a unes despeses públiques elevades, instaura la consulta obligatòria als sindicats en determinades matèries laborals, parla de l’intercanvi de joves treballadors, de l’educació a distància, de la integritat física i moral dels esportistes, i imposa tota mena de prescripcions. El document conté, doncs, un reguitzell de disposicions sobre matèries tan diverses com l’avortament a Malta, o sobre els “laminadors en calent” d’una fàbrica d’acer txeca, o sobre l’estat relativament preocupant d’una central nuclear eslovaca, i fins sobre “el dret de prestació de serveis envers les persones físiques que no tenen la hembygdsrätt kotiseutuoikeus (ciutadania regional) de les illes Aland”.
Ara bé, el problema més greu que jo veig al futur constitucional dels europeus és el de la indiscutible manca d’una consciència europea. A aquesta Europa que va des d’Irlanda a Xipre i des de Finlàndia a Portugal l’hi manca, ara per ara, una consciència de poble, i és evident que sense demos (poble), no hi ha democràcia possible. “El creixement de les competències [de les institucions europees] -ha dit l’actual president de la República Txeca, Václav Klaus- no pot reemplaçar l’absència de demos”, absència que no es dóna, en canvi, als Estats Units, on succeeix precisament tot el contrari, d’ací que la Unió Europea que defineix la Constitució no podrà configurar-se pròpiament com una societat democràtica, tal com nosaltres entenem aquest concepte. En tot cas serà una altra cosa que no sabria definir exactament.
Així i tot, i malgrat les mancances evidents del futur text constitucional, jo crec que significa un pas en el llarg (i difícil) procés de configuració europea. Una altra cosa és que el resultat final de les consultes acabi bé. De moment, tot i l’esforç gegantí de Chirac i de Blair, el futur dels referèndums de França i del Regne Unit són una vertadera incògnita.
Josep Maria Quintana 