Estimat director:
Em perdonaràs que hagi deixat passat cinc mesos d’ençà la meva darrera carta, i crec que, si m’ho proposés, se m’ocorrerien un bon munt d’excuses d’aquelles que, en el llenguatge pla, solem dir “de mal pagador”. Més val, doncs, que no cerqui de justificar la meva peresa i entri directament en matèria. I com que la matèria no és pacífica, potser la prudència d’un escriptor amb possibilitats de tocar assumptes diversos li aconsellaria d’obviar-la discretament, però el fet d’haver passat un cap de setmana llarg a Bilbao m’impedeix de sortir d’estudi i mirar cap a un altre lloc.
Més enllà, doncs, dels criteris esmentats darrerament per uns i per altres, i també de les formes que uns i altres han utilitzat en l’expressió de les seves idees, et diré que m’ha dolgut molt que el cardenal Rouco, president de la Conferència episcopal espanyola, s’hagi immiscit en una qüestió el rerafons de la qual és exclusivament de caràcter polític. Els bisbes espanyols han perdut, doncs, un cop més l’oportunitat de mantenir la seva neutralitat en una matèria en la qual no són competents.
M’explicaré, amic director, i ho faré sense amagar d’entrada el que jo penso del “pla Ibarretxe”. Com molta altra gent d’aquest país, considero que, amb aquest projecte de llei, el nacionalistes bascs han emprès un camí sense sortida (amb tots els perills que això comporta) i penso que (si més no en els seus actuals termes) el pla és inviable amb la nostra Constitució a la mà. En aquest sentit, doncs, no negaré que qualifico d’inoportuna i perillosa la iniciativa aprovada pel parlament de Vitoria. Però un cop dit això, i malgrat que algunes declaracions del lendakari semblin deixar clara la seva voluntat de no acceptar un veredicte del Parlament espanyol en sentit contrari al que ha pres la cambra legislativa basca (actitud en la qual s’hi endevina el germen d’una futura possible actuació inconstitucional), el cert és que, en el camp del dret (i a diferència del que succeeix en el món religiós), no hi ha “pecats de pensament” i ens hem de limitar a reconèixer que la proposta s’ha fet seguint escrupolosament la via legal, perquè, per incoherent que sigui la posició dels diputats de l’exBatasuna de votar uns a favor del projecte i altres en contra, això no invalida la legalitat dels mecanismes que s’han seguit fins avui.
Res, doncs, no s’ha fet fins ara que justifiqui l’aplicació del mecanisme constitucional que permet dissoldre l’autonomia, ni tampoc hi ha raons per acudir al Tribunal Constitucional, que no fa massa va declarar ja (i sembla mentida que el PP tingui tan poca memòria) que no pot pronunciar-se sobre la constitucionalitat dels “projectes de llei”.
Davant, doncs, aquest quadre força complicat, que algú – i possiblement amb raó – ha qualificat de trampa per a l’estat de dret, els demòcrates no podem sinó reclamar que el projecte de llei arribi al Parlament espanyol, que allí s’estudiï, que es consulti – si n’és el cas – al Tribunal Constitucional i, si no s’ajusta a la Constitució o no és acceptat per la majoria, es rebutgi finalment. Però el que mai no hem de fer és recórrer a la cridòria, als perjudicis, a les baixes passions i als temors sobre catàstrofes que encara no s’han produït.
Estem, doncs, davant un problema “essencialment polític” que, democràticament, podrà resoldre’s en un o en un altre sentit, encara que per a resoldre’s en aquest “altre sentit”, s’hauria de modificar la Constitució, cosa que – ens agradi o no – és possible i, si es fes, seria impecable des del punt de vista legal. I si estem, doncs, avui davant una qüestió estrictament política i ens encarem a uns fets (perillosos, és cert) però que no han trencat ni un sol element del nostre marc de convivència legal, ¿a què ve, doncs, que alguns bisbes, arrogant-se unes competències que no ostenten i emparant-se en una autoritat que jo els voldria seriosament discutir, s’atreveixin a escriure que “la pretensión de que a toda nación, por el hecho de serlo, le corresponda el derecho de constituirse en Estado, ignorando las múltiples relaciones históricamente establecidas entre los pueblos y sometiendo los derechos de las personas a proyectos nacionales o estatales impuestos de una u otra manera por la fuerza, dan lugar a un nacionalismo totalitario que es incompatible con la doctrina católica” ? ¿Emparant-se en què afirma això el cardenal arquebisbe de Madrid?
Quan diumenge passat vaig sortir al carrer a Bilbao i vaig comprar la premsa basca, aviat vaig trobar diverses respostes crítiques a aquesta (per a mi) inacceptable afirmació episcopal. El diputat del PNV, Emilio Olabarria, qualificava la nota d’inconstitucional, ja que als bisbes no els correspon d’interferir-se en el debat polític. I penso que té raó. Però la resposta que a mi m’ha fet el pes, estimat director, ha estat la signada pel bisbe de Sant Sebastià, Juan María Uriarte, publicada a tota la premsa basca, i que el rector de la basílica de Begoña recomanà de llegir a tots els fidels que havien assistit a la seva missa dominical. “Llegiu-la – va dir el rector un cop acabada la missa – i actueu després en consciència”. I jo em vaig sentir aleshores confortat, perquè aquell home no em deia el que havia de fer, sinó que em donava pautes per a poder reflexionar personalment i em convidava a fer-ho.
La nota del bisbe Uriarte no té pèrdua, amic director, i és impecable des de qualsevol punt de vista que l’analitzem. Diu: “No considero propio de mi misión episcopal delimitar la naturaleza ni el alcance jurídico y político de la Propuesta aprobada por el Parlamento. Expertos en Derecho Político discuten incansablemente sobre tales extremos. En consecuencia no tengo motivos suficientes para emitir sobre el texto aprobado una valoración moral que comprometa la autoridad de la Iglesia.
Para que podamos formarnos un juicio ético sensato y cristiano me parece necesario recordar un criterio moral de carácter general que, junto con los obispos de esta Comunidad Autónoma, formulé en mayo de 2002: ‘Mientras (los modelos políticos) respeten los derechos humanos y se implanten y mantengan dentro de cauces pacíficos y democráticos, la Iglesia no puede ni sancionarlos como exigencia de la ética ni excluirlos en nombre de ésta. En consecuencia, ni la aspiración soberanista, ni la adhesión a un mayor o menor autogobierno, ni la preferencia por una integración más o menos estrecha en el Estado Español son, en principio, para la Iglesia dogmas políticos que requieran un asentimiento incondicionado’.”
I conclou dient: “A la luz de los criterios expuestos (…), todos los ciudadanos católicos están llamados a elaborar de manera adulta, sin proteccionismos ni intervencionismos eclesiales, sus propias opciones políticas. Les será necesario analizar cuidadosamente la situación real, examinar la licitud de los objetivos buscados y medios utilizados y sopesar las consecuencias previsibles de la aplicación de los diferentes modelos. Siempre habrá de tener en su punto de mira el objetivo superior de la paz y la reconciliación de nuestra sociedad.”
I jo, que com t’he dit, considero un error l’aprovació del “pla Ibarretxe” pel Parlament basc i perillós el camí (previsiblement sense sortida) iniciat pel lendakari, alhora que rebutjo plenament el manifest del cardenal Rouco, em sento confortat per les paraules de monsenyor Uriarte que mantenen viva en mi l’esperança en una Església diferent de la que, dia a dia, i gairebé sense cap crítica interna, ens mostra la seva faç.
Josep Maria Quintana 