Hi ha silencis que són una forma de prudència i n’hi ha que acaben convertint-se en una forma de complicitat. La diferència no sempre és fàcil d’establir, perquè callar pot respondre a la por, a la ignorància o al desig legítim de no afegir renou a una discussió enverinada. Però arriba un moment en què els fets són tan greus i tan visibles que el silenci deixa de ser neutral. Aleshores, allò que no deim també ens defineix.
Aquesta és la reflexió que m’ha suscitat la lectura de Timothy Garton Ash sobre el discurs que Philippe Sands pronuncià en rebre el Premi de la Pau dels Llibreters Alemanys a la Fira del Llibre de Frankfurt. L’historiador britànic presenta la intervenció del jurista i escriptor com una resposta valenta als silencis de l’Alemanya oficial davant la devastació de Gaza. Sands, que prové d’una família marcada per la persecució nazi, no reclama cap indulgència per als crims de Hamàs del 7 d’octubre de 2023. Reclama una cosa més exigent: que les normes destinades a protegir la vida humana s’apliquin també quan els responsables de vulnerar-les són els nostres aliats.
Aquest és el nucli moral del problema. Si el dret internacional serveix per condemnar la invasió russa d’Ucraïna, però esdevé incòmode quan s’han de jutjar les actuacions d’Israel a Gaza, deixa de ser un principi universal i es transforma en un instrument de conveniència. Cap memòria històrica, per dolorosa que sigui, no hauria de justificar una excepció permanent. Precisament perquè Europa coneix les conseqüències de sofrir la deshumanització de pobles sencers, hauria de ser especialment rigorosa a l’hora de defensar els drets de tothom.
No ignor les dificultats del dret internacional. Els tribunals són lents, depenen sovint de la cooperació dels estats i no sempre aconsegueixen fer complir les seves decisions. Però la seva fragilitat no és cap argument per renunciar-hi. Al contrari: si acceptam que la força determini allò que és just, tornam a un món en què les víctimes només poden esperar la misericòrdia dels poderosos. Sands recorda que després de la catàstrofe europea del segle XX juristes com Hersch Lauterpacht i Raphael Lemkin varen ajudar a convertir l’horror en categories jurídiques capaces d’exigir responsabilitats. Aquell esforç no fou una garantia contra nous crims; fou una conquesta civilitzadora que no ens podem permetre abandonar.
Tanmateix, el discurs de Sands apunta més enllà dels tribunals. Hi ha una pregunta que m’interessa especialment: què han de fer els escriptors quan les institucions callen, tergiversen els fets o administren les condemnes segons la identitat dels culpables? La literatura no pot dictar sentències ni substituir una investigació judicial. La seva força és una altra. Pot rescatar una persona de l’anonimat de les estadístiques, reconstruir una experiència que el llenguatge oficial ha reduït a un expedient i obligar-nos a mirar allò que preferiríem no veure.
Sands evoca Xile, on durant anys la literatura contribuí a mantenir viva la memòria dels crims de la dictadura de Pinochet quan els tribunals no hi responien. És una lliçó que ultrapassa aquell episodi. Els poders autoritaris no es conformen a controlar els cossos; volen controlar el relat. Necessiten decidir quines morts mereixen dol, quines víctimes tenen nom i quins fets poden ser explicats. Per això els incomoda tant una novel·la, un poema o una crònica capaços de retornar complexitat humana a allò que la propaganda voldria simplificar.
Ara bé, defensar la responsabilitat pública de l’escriptor no equival a exigir-li que converteixi cada obra en un manifest. La literatura perd bona part de la seva veritat quan es limita a confirmar consignes, fins i tot si aquestes ens semblen justes. El compromís més profund de qui escriu és amb la llibertat de mirar, de dubtar, de contradir els seus i de resistir la temptació de fabricar innocents i culpables sense matisos. Una obra literària no ha de donar-nos sempre la raó. A vegades compleix millor la seva funció quan ens lleva les certeses amb què ens protegíem.
Hi ha, a més, una altra raó per no callar. Sands estableix un paral·lelisme inquietant entre els industrials que pactaren amb Hitler, evocats per Éric Vuillard a L’ordre del dia, i els magnats tecnològics reunits a la presa de possessió de Donald Trump. No es tracta d’afirmar que les dues situacions siguin idèntiques, sinó de reconèixer una continuïtat perillosa: la facilitat amb què la riquesa busca la protecció del poder i el poder cerca els recursos de la riquesa. Quan les grans plataformes controlen bona part de la circulació de les paraules i les imatges, aquesta aliança també pot condicionar allò que una societat veu, discuteix o oblida.
Davant aquesta concentració d’influència, la independència intel·lectual és més necessària que mai. No basta denunciar la censura explícita. Cal estar atents a les formes més subtils de submissió: l’autocensura, la por de perdre prestigi, la necessitat de pertànyer a un bàndol, la comoditat de repetir allò que el nostre entorn espera sentir. Un escriptor que només s’atreveix a censurar els adversaris del seu grup potser intervé en el debat públic, però difícilment contribueix a eixamplar-ne la llibertat.
Garton Ash i Sands m’han fet pensar que el deure de la paraula no consisteix a parlar de tot, ni a pronunciar-se precipitadament sobre allò que desconeixem. Consisteix a no convertir la prudència en coartada quan disposam de fets suficients per reconèixer una injustícia. I consisteix, sobretot, a preservar un espai on les víctimes no siguin reduïdes a peces d’una estratègia política.
Les lleis necessiten institucions que les defensin; la societat necessita veus que li recordin per què varen ser creades. Aquest és el lloc insubstituïble dels escriptors. No salvaran el món amb una pàgina, però poden impedir que ens acostumem a la seva degradació. I quan el silenci és el que reclama el poder, trobar les paraules adequades ja és una manera de resistir.
