Divendres passat, Santiago Abascal va celebrar un míting a Maó en el qual, entre altres propostes del seu programa polític, defensà la «remigració» i el principi de «prioritat nacional». No són conceptes nous en el discurs de Vox, ni tampoc en el de la dreta radical europea, però sentir-los proclamar a Menorca té una significació especial. Perquè aquesta illa, que avui rep immigrants, ha estat durant segles una terra d’emigrants. I em costa d’entendre que es pugui parlar del fenomen migratori sense tenir present aquesta història que forma part de la nostra memòria col·lectiva.
L’any 1768, centenars de menorquins abandonaren l’illa per traslladar-se a la Florida, atrets per les promeses d’una vida millor. Sota la direcció d’Andrew Turnbull, s’establiren a New Smyrna, on hagueren de suportar unes condicions de treball duríssimes, properes a l’esclavitud. Molts hi moriren. Els supervivents acabaren fugint, el 1777, cap a Sant Agustí, on els seus descendents conservaren durant generacions el record dels orígens menorquins. Aquells homes i dones no havien partit per caprici. Cercaven allò que no trobaven a casa seva: una oportunitat de viure dignament.
La història es repetí durant el segle XIX. Després de la incorporació definitiva de Menorca a la monarquia espanyola, les dificultats econòmiques empenyeren milers de menorquins a cercar feina a l’Algèria ocupada pels francesos. Entre 1830 i 1850 hi emigraren milers de persones, una quantitat extraordinària per a una illa que aleshores tenia poc més de trenta mil habitants.
A Algèria, aquells menorquins treballaren la terra, fundaren poblacions, construïren cases i conservaren la llengua i els costums. Molts arrelaren definitivament en aquella societat. Eren immigrants europeus dins un territori sotmès a la colonització francesa, una circumstància que no hem d’oblidar perquè també hi havia una població autòctona amb drets i una història pròpia. Però aquesta complexitat no lleva res al fet essencial: els nostres avantpassats havien hagut d’abandonar ca seva perquè les condicions de vida els empenyien a fer-ho.
Més endavant, la Guerra Civil tornà a convertir l’exili en una realitat dolorosa. Menorquins compromesos amb la República, o simplement temorosos de les conseqüències de la derrota, hagueren de cercar refugi a França o a diversos països americans. Ja no es tractava només de fugir de la pobresa, sinó també de salvar la llibertat i, de vegades, la vida.
Aquesta és una part substancial de la nostra història. I és per això que em sorprèn la facilitat amb què determinats discursos polítics presenten avui l’immigrant com una amenaça per a la identitat nacional o com una persona que hauria d’ocupar un lloc subordinat pel simple fet d’haver nascut fora de les nostres fronteres.
Naturalment, qualsevol Estat té el dret i el deure de regular els fluxos migratoris. La immigració planteja problemes reals d’habitatge, de serveis públics, de convivència i d’integració que seria irresponsable ignorar. Però una cosa és governar aquests problemes amb criteris racionals, i una altra convertir l’origen de les persones en el principi que determina la seva dignitat o el tracte que mereixen.
Donald Trump ha convertit aquesta darrera concepció en un dels eixos de la seva presidència. Les operacions de detenció i deportació impulsades per l’ICE, el servei federal d’immigració, amb actuacions d’una duresa que ha provocat una profunda controvèrsia, mostren fins on pot arribar una política que presenta l’immigrant com una amenaça. No es tracta de negar el dret dels Estats a controlar les fronteres, sinó de recordar que cap objectiu polític no hauria de justificar el menyspreu de la dignitat humana. I és inquietant que aquestes polítiques trobin ressò en una Europa on alguns dirigents semblen disposats a seguir el mateix camí.
Hi ha, a més, una contradicció que mereix un comentari. Trump, com diversos dirigents de la dreta radical europea, invoca sovint el cristianisme com un element essencial de la identitat que diu defensar. Encara tenim present aquella imatge del president assegut al Despatx Oval de la Casa Blanca, envoltat de pastors evangèlics que li imposaven les mans mentre pregaven per ell. L’escena contrastava vivament amb la política de deportacions del seu govern. No pretenc jutjar la sinceritat de les creences de ningú, però costa de conciliar aquella exhibició pública de religiositat amb el tracte dispensat a tants immigrants. Sobretot si recordam què diuen els Evangelis sobre aquells que arriben de fora.
A l’Evangeli de Mateu trobam unes paraules de Jesús extraordinàriament clares: «Era foraster, i em vau acollir» (Mt 25,35). I quan els qui l’escolten li demanen quan el varen veure en aquella situació, respon: «Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi» (Mt 25,40).
Certament, l’Evangeli no és un programa legislatiu sobre immigració. Però tampoc no es pot reivindicar honestament la tradició cristiana i ignorar-ne el manament d’acollida i de misericòrdia. La fe cristiana no estableix una jerarquia de dignitats basada en la nacionalitat, l’origen o el color de la pell.
No pretenc, amb aquestes reflexions, negar el dret de ningú a defensar polítiques migratòries restrictives. El debat és legítim i necessari. I, precisament perquè ho és, voldria fer una consideració sobre la manifestació contrària a Vox que es produí a Maó. Protestar contra les idees d’Abascal és un dret democràtic indiscutible; impedir que ell o els seus seguidors puguin exercir el seu dret de reunió i d’expressió és una altra cosa. Rosa Luxemburg escrigué a La revolució russa (1918): «La llibertat només per als partidaris del govern, només per als membres d’un partit, per nombrosos que siguin, no és llibertat. La llibertat és sempre la llibertat de qui pensa diferent.» Perquè la superioritat moral de la democràcia consisteix, precisament, a garantir la llibertat fins i tot a aquells que, si arribassin al poder, ens la negarien.
Dit això, allò que qüestion del discurs d’Abascal és la manca de memòria històrica i de sensibilitat humana que acompanya determinades proclames. Perquè els menorquins sabem, o hauríem de saber, què significa haver de partir, deixar enrere la família, la llengua i el paisatge estimat, i començar de bell nou en una terra desconeguda.
Potser alguns dels qui divendres aplaudien Abascal són descendents directes d’aquells emigrants de la Florida, d’Algèria o de l’exili republicà. No hi ha cap contradicció necessària entre aquesta ascendència i la defensa d’una política migratòria exigent. Però sí que n’hi hauria si oblidàssim que els nostres avantpassats també necessitaren que qualcú els obrís una porta.
La memòria històrica no ens obliga a repetir les decisions del passat, però sí a comprendre’l i a extreure’n les conseqüències morals. I una d’aquestes conseqüències és que cap poble que hagi conegut l’emigració hauria de contemplar amb indiferència el sofriment dels qui avui es veuen obligats a recórrer el mateix camí.
Menorca fou una terra d’emigrants abans de convertir-se en terra d’acollida. Oblidar-ho no ens fa més fidels a la nostra identitat. Ens fa, senzillament, menys conscients de qui som.
