La crisi de Ceuta ha deixat al descobert una incapacitat del Govern de Pedro Sánchez que resulta difícil de justificar. Davant una situació excepcional, que des del primer moment desbordava manifestament les possibilitats de la ciutat autònoma, l’Estat no va reaccionar amb la rapidesa, la coordinació i l’autoritat que calia esperar. Durant massa dies, les decisions han arribat després dels problemes, com si el Govern hagués necessitat que cada dificultat es fes evident abans d’intentar resoldre-la.
No es tracta de negar que s’hagin pres mesures. S’han reforçat dispositius de seguretat, s’ha negociat amb el Marroc, s’han mobilitzat recursos i s’ha intentat donar resposta a una situació migratòria i humanitària extraordinàriament complexa. Però enumerar les actuacions d’un govern no basta per acreditar una bona gestió. Cal preguntar-se quan es van adoptar, si responien a una estratègia definida i, sobretot, si van arribar a temps.
Ara, gairebé un mes després dels fets del 30 de juliol, el Govern ha decidit declarar la situació d’interès per a la Seguretat Nacional i establir un comandament únic sota la direcció d’Ángel Víctor Torres. Són decisions que poden ser encertades. Però la mateixa necessitat d’adoptar-les avui obliga a preguntar-se per què no es van prendre quan la dimensió de la crisi ja era perfectament visible.
El problema és aquest «gairebé un mes després».
Perquè governar no consisteix només a prendre les decisions adequades. Consisteix també a prendre-les quan encara són útils per evitar que els problemes es converteixin en crisis. I aquesta és, al meu entendre, la principal responsabilitat que es pot exigir al Govern de Sánchez: haver anat massa sovint darrere dels esdeveniments.
El que va succeir a Ceuta no era una crisi municipal ni autonòmica. Era una entrada massiva de persones a través d’una frontera exterior de la Unió Europea. Com recordava Lluís Foix, les fronteres de l’espai Schengen són europees i no només espanyoles. Per tant, allò tenia des del primer moment implicacions de seguretat, immigració, política exterior, protecció de menors i relacions amb el Marroc. Era, en definitiva, un problema d’Estat i també un problema europeu.
Per això costa d’entendre que hagin calgut més de tres setmanes per arribar a una conclusió que semblava evident des del primer dia: davant una crisi en què intervenen Interior, Exteriors, Defensa, Migracions, Sanitat, Infància, els serveis d’intel·ligència i l’Administració de Ceuta, algú havia d’assumir-ne la coordinació política. Que Ángel Víctor Torres sigui la persona adequada és perfectament defensable. Té experiència en crisis migratòries i coneix els mecanismes de cooperació territorial. El que resulta difícil de defensar és que aquesta coordinació no s’establís immediatament.
Però hi ha una altra qüestió que em preocupa encara més. Durant massa dies, el Govern ha semblat obsessionat a no donar arguments a la dreta. I un govern no pot dirigir un país pendent de no confirmar el relat dels seus adversaris.
Reconèixer que a Ceuta existia un problema greu de seguretat no significava assumir el discurs de Vox. Reclamar control sobre una frontera no és xenofòbia. Exigir al Marroc que compleixi les seves obligacions no és marroquinofòbia. I afirmar que l’Estat ha de saber qui entra al seu territori és una exigència elemental de qualsevol democràcia.
De la mateixa manera, però, seria irresponsable acceptar la solució aparentment senzilla que alguns proposen: retornar immediatament tothom al Marroc. Un Estat democràtic està sotmès a la llei també quan la llei resulta incòmoda. Hi ha sol·licitants d’asil, persones vulnerables i, sobretot, milers de menors, els drets dels quals no desapareixen perquè la seva presència plantegi un problema formidable a l’Administració. Les devolucions, particularment les dels menors, exigeixen garanties i procediments individualitzats. Defensar aquestes garanties no és feblesa: és defensar l’Estat de dret.
Precisament per això la resposta havia de ser més ràpida.
Perquè com més temps es deixa podrir una situació, més difícil resulta compatibilitzar eficàcia i garanties. Quan milers de persones s’amunteguen durant setmanes en condicions precàries; quan els serveis públics d’una ciutat de vuitanta mil habitants es veuen sotmesos a una pressió extraordinària; quan els ciutadans tenen la sensació que ningú controla completament la situació, el problema deixa de ser només migratori. Es converteix en un problema de confiança en les institucions.
I aquí l’esquerra democràtica hauria de ser especialment exigent.
Durant molts anys hem defensat —amb raó— que només un Estat fort pot garantir la igualtat, protegir els més febles i assegurar els drets de tots. Però un Estat fort no és un Estat autoritari. És un Estat que funciona. Que preveu. Que coordina. Que explica. Que compareix davant el Parlament. I que, quan una administració no disposa dels mitjans necessaris, no es pregunta primer de qui és la competència, sinó què ha de fer perquè el ciutadà no quedi abandonat.
Ceuta planteja, a més, un problema especialment delicat: el Marroc. Espanya necessita la seva cooperació en matèria migratòria, comercial, antiterrorista i de seguretat. Seria pueril ignorar-ho. Però cooperar amb el Marroc no pot significar quedar políticament condicionats per Rabat. La bona diplomàcia exigeix prudència; no submissió.
I seria convenient que el Govern expliqués amb claredat què va succeir a la frontera el 30 de juliol, quin paper hi van tenir les autoritats marroquines i què sabien els serveis espanyols. Lluís Foix ho resumia amb una disjuntiva difícil d’esquivar: si el Govern ho sabia, malament; i si no ho sabia, encara pitjor.
No per alimentar teories conspiratives, sinó exactament per evitar-les.
El Govern ha començat finalment a prendre decisions que probablement hauria hagut de prendre durant les primeres quaranta-vuit hores. Cal reconèixer-ho sense dificultat. Però també cal dir que arriba tard.
I aquesta crítica no hauria de fer-la només l’oposició. Hauríem de poder fer-la també els qui pensem que una democràcia necessita serveis públics forts, respecte als drets humans, solidaritat amb qui fuig de la misèria i una política migratòria digna.
Perquè precisament si creiem en l’Estat hem de ser els primers a exigir que funcioni.
I perquè cada vegada que l’Estat democràtic es mostra impotent, els qui no creuen gaire en la democràcia troben un argument més per convèncer els ciutadans que la solució és una altra.
Josep Maria Quintana 