La política contemporània s’ha convertit en un exercici de funambulisme on la paraula donada té la mateixa caducitat que un missatge efímer a les xarxes socials. Vivim en un ecosistema públic on la coherència es penalitza com una feblesa i el canvi sobtat de criteri es disfressa d’un pragmatisme buit, sovint batejat amb eufemismes com el “sentit d’Estat”. Aquesta realitat, lluny de ser una simple anècdota de la gestió diària, està covant una crisi de credibilitat profunda que afecta les línies de flotació de les nostres institucions i, el que és pitjor, del propi imaginari col·lectiu.
No es tracta només d’incomplir promeses electorals —fet que pot ser inevitable quan la realitat imposa rectificacions—, sinó d’assistir a girs polítics que, pocs dies abans, eren presentats com a absolutament impossibles. Pactes descartats amb solemnitat que acaben essent imprescindibles, línies vermelles que s’esborren sense cap explicació convincent o decisions justificades amb arguments exactament oposats als defensats mesos enrere. Quan aquestes contradiccions deixen de requerir una explicació pública, el missatge implícit és que la memòria dels ciutadans és massa curta perquè valgui la pena retre comptes.
Un dels símptomes més evidents d’aquesta degradació és la facilitat amb què es normalitzen discursos que, fins fa poc, formaven part dels marges inacceptables del sistema. L’espectacle de veure líders polítics cedir posicions ideològiques o de tensar la corda negociadora mostra una pressa alarmant per aconseguir el poder a qualsevol preu. Quan els partits tradicionals assumeixen de manera gairebé automàtica el marc mental de la ultradreta, no només claudiquen davant d’eslògans buits que esquiven la legalitat constitucional; també esdevenen responsables directes del seu creixement. La responsabilitat de frenar la radicalització de l’espai públic no pot recaure mai en una sola formació. És un deure col·lectiu que s’està abandonant per pura conveniència aritmètica, obrint la porta a una transformació subtil però perillosa de la societat que ens fa oblidar qui som realment.
A l’altre costat de l’espectre, la resposta institucional a les pròpies flaqueses no és gaire més encoratjadora. S’ha instal·lat una perversa cultura de la inacció que confia en el pas del temps —sovint esperant que el parèntesi estival o el soroll mediàtic dilueixin l’impacte de les crisis— com a principal estratègia de supervivència. Els casos de corrupció i les investigacions judicials que afecten alts càrrecs de l’administració reben sovint el silenci o la minimització com a única resposta política. Aquesta actitud xoca frontalment amb les lliçons d’exemplaritat que els mateixos governants exigien en el passat quan ocupaven els bancs de l’oposició.
Recordar l’hemeroteca no és un exercici de nostàlgia, sinó un deure democràtic. Quan es proclamava amb contundència que la corrupció destrueix la fe en les institucions i devalua la qualitat de la presidència si no hi ha una reacció ferma, es fixava un llistó ètic molt alt. Aplicar avui una tebiesa calculada davant de situacions similars destrueix la legitimat moral del discurs públic. Els ciutadans assisteixen a una doble vara de mesurar que alimenta el cinisme social: allò que ahir era motiu immediat de dimissió o de moció de censura, avui es converteix en un assumpte menor que cal contextualitzar o esperar que s’oblidi.
L’hemeroteca, tanmateix, no només desemmascara contradiccions; també evidencia que el llenguatge polític ha anat rebaixant progressivament el seu nivell d’exigència. Conceptes com responsabilitat, transparència o regeneració institucional, que havien ocupat el centre del debat públic, sovint queden reduïts a eslògans de campanya sense traducció efectiva quan arriba l’hora de governar. Aquesta erosió del significat de les paraules és especialment nociva perquè converteix la desconfiança en una actitud permanent de la ciutadania.
El gran perill d’aquest escenari és que el problema de fons no desapareix quan s’acaba la temporada política o quan canvia el focus de l’actualitat. Les imputacions queden escrites, la feblesa institucional es cronifica i la desconfiança ciutadana es va acumulant de manera silenciosa. La pèrdua de fe en la vigència de l’Estat de dret no es produeix de cop, sinó per un desgast constant provocat per la manca d’una resposta política d’acord amb el dany ocasionat. Quan els governants confien la seva continuïtat a la fatiga de l’electorat, estan jugant amb un foc que pot cremar els fonaments del sistema compartit.
Ens trobem, doncs, davant d’un mirall incòmode. Per un costat, una dreta disposada a normalitzar l’extremisme amb una rapidesa que espanta per tal de lligar governs; per l’altre, una esquerra que s’aferra al càrrec rebaixant l’exigència ètica que un dia va utilitzar com a bandera per arribar-hi. Aquest és el món real que vivim: un espai on la veritat i la coherència s’han devaluat fins a esdevenir simples béns de consum polític intercanviables segons les necessitats del moment.
Escriure sobre la realitat actual implica, necessàriament, denunciar aquest buit generalitzat i assenyalar que la responsabilitat és compartida. Si la política es redueix a un joc tàctic on ningú assumeix les conseqüències dels seus actes ni de les seves aliances, la qualitat de la nostra democràcia seguirà caient en picat. La democràcia no es deteriora només quan es vulneren les lleis; també s’afebleix quan es banalitzen els compromisos, quan els principis esdevenen negociables i quan la ciutadania acaba assumint que tots els actors polítics actuaran igual davant les mateixes circumstàncies. És aleshores quan la resignació substitueix l’exigència cívica, i aquest és, probablement, el cost més alt que una societat pot pagar. El pas del temps pot apaivagar els titulars de premsa, però la ferida en la credibilitat de les institucions trigarà molt més temps a tancar-se, si és que realment hi ha voluntat de curar-la des de la base de l’exemplaritat.
Josep Maria Quintana 