La polèmica suscitada per les paraules de l’arquebisbe Luis Argüello a la clausura de l’Escola d’Estiu 2026, organitzada conjuntament per la Conferència Episcopal Espanyola, la Universitat Pontifícia de Salamanca i la Fundación Pablo VI, era probablement previsible. En afirmar que “quan un Estat oblida l’ètica es converteix en una banda de lladres”, i afegir tot seguit “als fets em remeto”, feia gairebé inevitable que la seva reflexió, inspirada en sant Agustí, fos llegida en clau política, encara que després precisés que no pretenia referir-se explícitament al Govern. Un president de la Conferència Episcopal Espanyola no pot ignorar que les seves paraules seran interpretades en aquest context.
Dit això, cal també advertir que també s’ha produït un fenomen preocupant: la reducció del pensament d’Argüello a unes poques frases descontextualitzades. És el que s’ha vist, per exemple, en algunes interpretacions de les seves paraules sobre immigració. És cert que va afirmar que els immigrants tenen deures d’integració, que va criticar una cultura assistencialista i que va advertir que l’Estat no pot convertir-se en una “Càritas laica”. També és cert que va denunciar una democràcia que, segons ell, corre el risc de fabricar ciutadans passius a força de subvencions.
Aquestes afirmacions existeixen i és legítim discutir-les. Però el que potser ja no és tan just és presentar-les com si resumissin la seva posició sobre la immigració. Perquè el mateix Argüello ha estat un dels bisbes espanyols que amb més claredat ha defensat la regularització de centenars de milers de migrants en situació irregular (contradient els posicionaments ideològics de Vox en aquest camp i també els que ha sostingut el PP oposant-se a l’acció del Govern), ha denunciat que aquestes persones no poden romandre jurídicament en una “terra de ningú” i ha reiterat, en sintonia amb els papes Francesc i Lleó XIV, que la dignitat de la persona migrant és innegociable.
Quan es prescindeix d’aquest context, el retrat d’Argüello queda inevitablement esbiaixat. No és una imatge falsa, la que se’n fa; és una imatge parcial. I les imatges parcials acostumen a alimentar més la polarització que la comprensió.
Tanmateix, seria un error atribuir tota la responsabilitat als comentaristes o als mitjans. Perquè qui presideix la Conferència Episcopal Espanyola sap —o hauria de saber— que les seves paraules difícilment seran percebudes com les opinions d’un intel·lectual o d’un bisbe més. Ho vulgui o no, parla amb una autoritat institucional que exigeix una prudència especial, no només en el llenguatge, sinó també en els escenaris que escull per intervenir.
En aquest sentit, probablement no va ser un encert acceptar la clausura, l’estiu del 2024, d’un curs d’ISSEP, una escola de formació ideològica on compartia programa amb diversos referents pròxims a Vox. Tampoc va contribuir a preservar aquesta necessària distància institucional la presentació, al costat de Santiago Abascal, d’un llibre de Miguel Ángel Quintana Paz, un dels intel·lectuals vinculats a la Fundación Disenso. És cert que cap d’aquests actes converteix Argüello en participant del think tank oficial de Vox ni permet identificar-lo amb el seu projecte polític. Però també és cert que aquests gestos projecten una determinada imatge pública i condicionen la manera com després són llegides les seves paraules.
Quan, a més, s’hi afegeixen expressions tan contundents com la referència a l’Estat convertit en una “banda de lladres”, el risc és que el conjunt del seu missatge quedi atrapat en una lectura partidista que acaba eclipsant altres aportacions seves molt més matisades, especialment en matèria social i migratòria. És una llàstima, perquè algunes de les seves reflexions mereixerien una atenció més serena. La insistència que els drets comporten també deures, o la prevenció davant una cultura que afebleixi la responsabilitat personal, formen part d’una llarga tradició de la doctrina social de l’Església i són perfectament discutibles en una societat democràtica.
Però quan aquestes idees apareixen associades a escenaris i expressions que es perceben com a intervencions partidistes, acaben perdent força i credibilitat. El debat deixa de centrar-se en el seu contingut i deriva cap a una confrontació política que ningú no sembla interessat a superar.
Potser aquesta és la principal lliçó que ofereix aquesta controvèrsia. Els crítics d’Argüello haurien d’evitar caricaturitzar un pensament més ric i matisat del que sovint es presenta. Però Argüello també hauria de ser conscient que la seva autoritat eclesial reclama una contenció que va més enllà del dret, indiscutible, a expressar opinions sobre la vida pública.
La prudència és una virtut clàssica del cristianisme. Com ens explicava López Aranguren a la seva “Ética”, seguint en això a Aristòtil, la phrónesis (que és com en deien els grecs de prudència), no consisteix a callar, sinó en la capacitat de discernir què convé fer en una situació concreta per assolir el bé. És, en definitiva, la virtut de saber on i com convé parlar perquè el missatge no quedi devorat pel soroll. Quan això no passa, no només se’n ressent la credibilitat d’una persona; també la de la institució que representa. I això és un preu massa alt per a una Església que aspira a ser escoltada més pel que anuncia que per les polèmiques que suscita.
Josep Maria Quintana 