La política té aquestes ironies que els novel·listes envegem. Un jutge que probablement considera que està posant contra les cordes el president del Govern podria acabar convertint-se en el seu millor aliat. No perquè canviï el sentit de les seves resolucions ni perquè deixi d’investigar el que considera investigable, sinó perquè, de vegades, la forma pesa tant com el fons.
En un Estat de dret, els jutges no només han de ser imparcials; també ho han de semblar. Aquest principi no és una frivolitat estètica, sinó una exigència jurídica. La confiança en la justícia no descansa únicament en l’encert de les seves decisions, sinó també en la percepció que aquestes s’han adoptat amb serenitat, proporcionalitat i una motivació estrictament jurídica.
És precisament aquí on la darrera interlocutòria del jutge Juan Carlos Peinado pot haver produït un efecte polític exactament contrari al que molts dels seus partidaris esperaven.
Durant dos anys, el relat dominant de l’oposició ha estat senzill: la justícia investiga i el Govern intenta desacreditar-la. Aquest esquema funcionava mentre la discussió girava al voltant dels indicis, les diligències o les decisions processals. Però la situació canvia quan el debat deixa de centrar-se en Begoña Gómez i passa a centrar-se en el mateix jutge.
La referència de la interlocutòria a la possibilitat que els policies encarregats de la seva protecció poguessin facilitar una eventual fugida ha provocat una reacció sorprenent, però lògica. No només han protestat el Govern i el PSOE. També ho han fet sindicats policials de sensibilitats molt diverses, inclosos alguns especialment crítics amb l’Executiu, que han qualificat aquestes afirmacions de desproporcionades i ofensives per al conjunt del cos policial.
Quan fins i tot els teus crítics habituals coincideixen amb els teus adversaris, no és que tots s’hagin posat d’acord; és que alguna cosa grinyola.
Encara més significativa és la reacció del mateix Consell General del Poder Judicial, que ha considerat prou rellevant la controvèrsia per estudiar si les afirmacions del magistrat poden justificar algun tipus d’actuació disciplinària. Que finalment hagi descafeïnat la qüestió i deixat la possible sanció en mans d’un jutge conservador, de la corda del mateix Peinado, no treu importància al fet. Simplement ens mostra com carrisquegen les frontisses de la justícia a Espanya, on el Tribunal Suprem ha condemnat l’exministre Ábalos a 24 anys de presó i, pràcticament, ha absolt el corruptor Aldama, que no anirà a la presó ni haurà de tornar els 3,7 milions adquirits fraudulentament. Creieu-me si us dic que fa basques llegir els paràgrafs de la sentència on el nostre més alt Tribunal intenta justificar la decisió que ha pres per “salvar el soldat Aldama”.
Tornat a l’actuació del jutge Peinado, analitzada des del punt de vista jurídic, el problema que presenta no és que hagi adoptat mesures cautelars. Aquestes hi són precisament perquè els jutges les puguin adoptar quan concorrin els requisits legals. El debat se situa en la motivació.
El dret processal exigeix que qualsevol limitació de drets fonamentals estigui sustentada en indicis objectius, sigui necessària i resulti proporcionada. La motivació no és un simple exercici literari; és la garantia que permet controlar la racionalitat de la decisió judicial.
Quan aquesta motivació incorpora hipòtesis extraordinàries sense una base fàcilment identificable —com ara la possibilitat que funcionaris policials actuïn il·legalment facilitant una fugida— el focus deixa de situar-se sobre el risc processal de la investigada i passa a concentrar-se en la solidesa argumental de la resolució.
Quan les resolucions judicials sorprenen fins i tot els professionals neutrals, el relat de Pedro Sánchez sobre la politització de la justícia guanya credibilitat. Això no fa que la ciutadania cregui automàticament en la innocència de Begoña Gómez, però sí que detecti un biaix ideològic en l’actuació d’un jutge que hauria de ser del tot imparcial.
Aquesta percepció és políticament molt valuosa per al president, perquè de seguida l’opinió pública desplaça el focus des de la investigada cap a la instrucció del jutge. I en política, canviar el subjecte del debat d’aquesta manera és la millor notícia possible per al Govern.
La força del Poder Judicial —no ho dubtin— depèn de la seva autocontenció i prudència. I quan aquesta sembla afeblir-se, la institució es ressent. Tot i que el jutge Peinado busqués reforçar la seva posició amb les decisions preses contra Begoña Gómez, la seva argumentació pot acabar oferint al Govern el millor argument polític disponible. Perquè en democràcia, les institucions són fortes quan coneixen els seus límits, i això inclou els jutges. Crec, per tant, que el principal favor polític a Sánchez no l’ha fet cap dels seus assessors, sinó el mateix jutge Peinado amb les seves excèntriques decisions.
Tot i així, i sense desdir-me de res del que acab de manifestar, vull recordar, però, que el primer ministre conservador anglès, Harold Mcmillan, va dimitir l’any 1963 a causa de l’escàndol sexual provocat pel seu ministre John Profumo, i que el canceller socialdemòcrata alemany Willy Brand, també deixà voluntàriament el govern l’any 1974 per l’espionatge de Günter Guillaume, un dels seus col·laboradors. Dos casos, per cert, on va quedar provat que cap dels dos primers ministres va tenir responsabilitat directa en els fets. Tot i així, van assumir els errors dels seus col·laboradors i, per una clara exigència democràtica, van presentar la dimissió.
Vull dir amb això que, tengui o no Pedro Sánchez responsabilitat directa en els escàndols que l’envolten, el seu grau de culpa in eligendo és, sens dubte, prou elevat com per seguir l’exemple d’aquells dos polítics, que representaven ideologies diverses, però que, davant l’adversitat, van assumir un mateix principi ètic renunciant a la presidència dels seus respectius governs.
Josep Maria Quintana 