Us escric com a catòlic. No com a teòleg, ni com a expert en afers eclesials o polítics, sinó simplement com un creient que aquests dies ha escoltat amb atenció les vostres paraules durant la visita a Espanya.
Molts han posat l’accent en el vostre discurs al Congrés dels Diputats. És comprensible. Vivim temps convulsos. La polarització sembla haver substituït el debat, la sospita erosiona la confiança pública i la tecnologia avança amb una velocitat que sovint supera la nostra capacitat moral per governar-la. En aquest context, les vostres paraules sobre la dignitat humana, sobre la necessitat de posar la persona per damunt de qualsevol lògica de poder o de benefici, han ressonat amb força.
Però, si em permeteu dir-ho, el discurs que més m’ha interpel·lat no ha estat aquell que vau adreçar als representants polítics, sinó el que vau pronunciar davant dels bisbes espanyols.
Potser perquè allí no parlàveu tant del país com de l’ànima del país. Potser perquè allí no proposàveu solucions, sinó una mirada.
Mentre molts intentaven llegir els vostres discursos en clau ideològica, jo tenia la impressió que vós parlàveu d’una qüestió més profunda: de la necessitat de recuperar un cor capaç d’escoltar.
La metàfora del pelegrinatge que articula tot el vostre discurs em sembla d’una bellesa singular. No presenteu l’Església com una fortalesa assetjada ni com una institució obsessionada per conservar-se. La presenteu com un poble en camí. I en aquest camí apareix una pregunta que em sembla decisiva: què hem de conservar i què hem de deixar enrere?
Vivim en una època de simplificacions. Alguns creuen que tota tradició és una càrrega. Altres sospiten que qualsevol canvi és una traïció. Vós refuseu aquests dos extrems. Ens recordeu que hi ha equipatges inútils que dificulten l’avanç, però també tresors que no poden abandonar-se.
Aquest equilibri entre memòria i renovació és, al meu entendre, una de les aportacions més valuoses del vostre missatge.
També m’ha impressionat que no parleu gaire de xifres. No us lamenteu de la disminució de la pràctica religiosa ni convertiu la secularització en una mena d’apocalipsi cultural.
La vostra preocupació sembla una altra: Ens costa escoltar. Ens costa comprendre. Ens costa dialogar. Ens costa aprendre el llenguatge dels altres.
Potser aquesta és una de les malalties més profundes del nostre temps. No només dins de l’Església, sinó també en la societat. Tots parlem i pocs escoltem. Tots opinem i gairebé ningú intenta comprendre.
Per això em va semblar especialment suggeridora la vostra evocació de les planes castellanes (tan llunyanes del meu entorn vital). Aquells paisatges aparentment buits es converteixen en una metàfora d’una realitat que coneixem bé: pobles que perden habitants, comunitats envellides, parròquies que veuen reduir-se la seva presència. Però vós no contempleu aquest desert amb resignació. El contempleu amb esperança.
Recordeu que altres generacions cristianes també van haver d’aprendre a recomençar. Que els deserts poden esdevenir laboratoris. Que les perifèries sovint són llocs on l’Esperit obre camins nous.
Aquesta confiança és, probablement, allò que més m’ha agradat escoltar. Perquè sovint els cristians caiem en la temptació de la nostàlgia. Ens passem massa temps explicant allò que hem perdut i massa poc descobrint allò que Déu continua fent néixer.
També m’ha semblat especialment encertada la imatge del mosaic. En una societat esquinçada per les polaritzacions, on qualsevol diferència sembla destinada a convertir-se en conflicte, vós recordeu que la comunió no consisteix a eliminar les diferències, sinó a impedir que es converteixin en fractures.
És una lliçó que necessiten l’Església i la política. I és també una lliçó que necessita una Espanya cansada de viure instal·lada en una confrontació permanent.
Però hi ha un altre aspecte del vostre discurs que mereix ser destacat. Quan parleu de les víctimes d’abusos desapareixen les metàfores i només queden paraules netes: veritat, justícia, reparació, escolta. Em va semblar un gest d’honestedat espiritual. Hi ha ferides davant les quals qualsevol retòrica resulta insuficient. Precisament per això les vostres paraules resulten creïbles.
Finalment, Sant Pare, voldria agrair-vos una intuïció que travessa tots els vostres discursos, tant els dirigits a la societat com els dirigits a l’Església.
Vivim fascinats pels mitjans i oblidem els fins. Parlem de tecnologia, de política, d’economia, d’estructures, d’estratègies i de reformes. Però vós ens recordeu una veritat molt antiga: la renovació no comença en les institucions. Comença en les persones.
Per això m’enduc sobretot la pregària amb què vau concloure el vostre discurs als bisbes, aquella súplica de sant Joan d’Àvila: «Senyor, doneu-me el vostre cor».
Mentre llegia aquestes paraules vaig pensar que, en realitat, resumien tota la vostra visita.
Abans de preguntar-nos quin país volem construir, quin model tecnològic volem desenvolupar o quina Església volem ser, hauríem de preguntar-nos quin cor ens guia.
Perquè els mapes són necessaris. Però el cor és allò que decideix cap a on caminem.
Rebeu, Sant Pare, l’expressió del meu respecte, de la meva pregària i del meu afecte filial.
Josep Maria Quintana 