Vivim temps de soroll. Potser totes les èpoques han tingut la temptació de pensar-se excepcionals, però hi ha alguna cosa especialment fatigant en la política contemporània: la incapacitat de mantenir la mesura. Cada escàndol és anunciat com la fi definitiva de l’adversari. Cada investigació judicial és presentada com una sentència irrevocable. Cada resposta és una esmena a la totalitat moral de l’altre. I així, dia rere dia, el ciutadà que intenta comprendre els fets amb serenitat acaba exhaust.
La política democràtica necessita conflicte; seria ingenu esperar unanimitats permanents. Però el conflicte només és fecund quan existeixen regles compartides, quan el desacord no implica la deshumanització de qui pensa diferent. El problema del nostre temps no és la discrepància, sinó la desaparició de qualsevol espai interior des d’on pensar-la amb prudència.
Els casos judicials que ocupen els titulars —les investigacions entorn de figures polítiques, les filtracions interessades, els escàndols de corrupció del passat i del present— haurien de ser motiu de reflexió pública seriosa. Però sovint es converteixen en munició emocional. El cas Kitchen, les actuacions polèmiques d’alguns jutges mediàtics, les acusacions recents que afecten antics dirigents o persones pròximes al poder: tot això és tractat no com a matèria jurídica sotmesa a garanties, sinó com a espectacle de confirmació ideològica. Uns hi veuen proves absolutes abans de judici; els altres, conspiracions absolutes abans d’examinar els fets. I així desapareix la possibilitat de discernir.
El dret, precisament, va néixer per protegir-nos d’aquesta pulsió tribal. L’Estat de dret no és només un conjunt de normes; és una pedagogia de la moderació. La presumpció d’innocència no existeix perquè els culpables ho mereixin, sinó perquè la societat necessita limitar la passió del càstig. Els procediments judicials són lents perquè la veritat humana és complexa. Les proves importen perquè les sospites, per si soles, poden destruir vides. Quan una societat oblida això, el tribunal mediàtic suplanta el tribunal legítim.
Però també seria irresponsable convertir la prudència en indiferència. La serenitat no consisteix a tancar els ulls davant la corrupció o davant els abusos de poder. Consisteix a resistir la temptació de jutjar abans d’entendre. El filòsof grec Aristòtil afirmava que la virtut es troba en el terme mig, però aquest “mig” no era tebiesa ni equidistància moral; era la recerca d’una resposta proporcionada a la realitat. Avui, la desproporció és constant. Tot és “històric”, “escandalós”, “definitiu”, “intolerable”. La hipèrbole ha devorat el llenguatge polític i, quan el llenguatge es trenca, també es trenca la nostra capacitat de pensar.
Les xarxes socials han accentuat aquest fenomen. L’algoritme recompensa la indignació instantània, no la reflexió lenta. El matís sembla sospitós. Qui dubta és acusat de connivència; qui demana prudència és titllat de covard. Però una democràcia madura necessita ciutadans capaços de suportar la incomoditat de no saber-ho tot immediatament. Necessita persones disposades a esperar les proves, a escoltar arguments oposats i a acceptar que els seus preferits també poden equivocar-se.
Hi ha, en aquest context, una forma de resistència cívica que sovint passa desapercebuda: mantenir el seny. No és una actitud passiva. Requereix disciplina interior. Exigeix desconfiar tant dels relats absoluts del propi bàndol com dels de l’adversari. Exigeix recordar que la realitat política és gairebé sempre més ambigua del que els eslògans permeten admetre.
Potser hauríem de recuperar una vella idea estoica: no tot depèn de nosaltres, però sí la manera com reaccionam davant els esdeveniments. No podem impedir que els partits exagerin, que els tertulians simplifiquin o que les xarxes amplifiquin la ira. Però sí podem decidir no contribuir-hi acríticament. Podem llegir amb més calma. Podem suspendre el judici fins tenir més informació. Podem evitar compartir una acusació només perquè confirma els nostres prejudicis.
També convindria recordar que les institucions democràtiques són imperfectes perquè els humans ho som. Hi haurà jutges amb protagonisme excessiu, polítics irresponsables, policies corruptes i periodistes sectaris. La qüestió no és imaginar una societat sense errors, sinó construir mecanismes que impedeixin que els errors es converteixin en arbitrarietat. El problema comença quan deixam de confiar en qualsevol procediment i només confiam en la tribu pròpia.
La serenitat, en definitiva, no és ingenuïtat ni desconnexió. És una forma de lucidesa moral. És entendre que una societat crispada permanentment acaba erosionant la seva convivència fins al punt que ja no sap distingir entre adversari i enemic. I quan això succeeix, la democràcia es debilita, perquè deixa de ser un espai compartit i es transforma en una guerra emocional interminable.
Potser no podem aturar les turbulències del nostre temps. Però encara podem decidir com habitar-les. I en una època dominada per l’excés, mantenir la calma, el respecte pels fets i el sentit de la proporció és ja, en si mateix, un acte de responsabilitat cívica.
Josep Maria Quintana 