Per comprendre el valor excepcional del text de Pere Ballester (1856-1946) “Un ensayo de sovietismo”, escrit molt poc temps després d’acabada la Guera Civil, del qual jo n’he tingut cura i ha editat l’IME, cal començar per dir unes paraules sobre l’ autor. Ballester no va ser només un jurista destacat, sinó un dels intel·lectuals més brillants de la Menorca del canvi de segle. Dotat d’una gran capacitat analítica i d’una sòlida formació humanística, els seus escrits abracen molts àmbits del coneixement i destaquen per la seva claredat i la profunditat.
Al llarg de la seva vida, Ballester es va distingir per un compromís ideològic ferm. Republicà, progressista i defensor de la democràcia liberal, va utilitzar la paraula com a eina de transformació social, tant des de la premsa com des de la conferència pública. La coherència va ser una de les seves marques distintives. Tanmateix, aquesta trajectòria experimenta un gir profund arran d’un esdeveniment decisiu: la Guerra Civil espanyola.
El text que ara hem recuperat és fruit directe d’aquesta experiència traumàtica. Escrit després del conflicte, es basa en un diari redactat durant els anys de guerra a Menorca. Aquest origen ja li confereix un valor singular: es tracta d’un testimoni de primera mà, elaborat per una ment lúcida, capaç d’observar, analitzar i descriure amb precisió els fets viscuts. Les escenes que hi apareixen —més enllà de la interpretació posterior— són reals, immediates, fruit de l’experiència directa.
Però la importància del text va més enllà del seu caràcter testimonial. Un dels aspectes més destacables és la capacitat de Ballester per situar els esdeveniments locals dins d’un context europeu molt més ampli. I cal dir que, en una illa pràcticament aïllada socialment com la de Menorca durant aquells anys, no era habitual trobar una anàlisi tan clara de la correlació de forces polítiques i ideològiques en el camp internacional. Ballester, en canvi, identifica amb lucidesa l’ascens de l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista, i observa amb preocupació el paper ambigu de les democràcies occidentals, especialment França i el Regne Unit.
La política de “No Intervenció”, els equilibris diplomàtics i els pactes tàcits entre potències li semblen intents de preservar un equilibri europeu i, alhora, de contenir l’expansió del comunisme. En aquest punt, Ballester mostra —com sempre havia mostrat— una posició crítica amb el comunisme, que considera incompatible amb els valors democràtics, alhora que ens revela un pensament complex, capaç d’anar més enllà de la realitat immediata i d’entendre la guerra espanyola com a part d’una tensió ideològica global.
Tanmateix, el nucli més revelador del text és un altre: la transformació ideològica del propi autor. La guerra no només altera el seu entorn, sinó també la seva manera de pensar. Ballester, que havia defensat la democràcia liberal durant dècades, arriba a la conclusió que aquest sistema ha fracassat davant la violència i el desordre. En un context que ell mateix descriu com de “bogeria col·lectiva”, planteja la necessitat de “remeis heroics”.
A partir d’aquí, comença a considerar que només un govern fort pot restablir l’ordre i evitar el caos. I aquesta evolució el porta a defensar posicions que contrasten amb el seu passat, com ara una Espanya centralitzada, sense concessions als regionalismes. Aquest gir, en un home que sempre havia defensat el federalisme, no pot entendre’s fora del context extrem en què es produeix. Més que una contradicció, es presenta com el resultat d’una experiència límit que sacseja les conviccions més arrelades.
Des d’aquesta perspectiva, el text es pot llegir en dues dimensions complementàries. D’una banda, és una crònica detallada de la vida a Menorca durant la guerra. Ballester descriu el desordre inicial, la violència revolucionària, la manca d’aliments, els bombardejos i la por constant, aconseguint que el lector s’endinsi en la quotidianitat d’una societat sotmesa a una tensió extrema, amb un relat viu i directe.
De l’altra, el text és també una interpretació dels fets. Tot i que l’autor es presenta com un observador objectiu, allunyat de passions partidistes, el seu relat està travessat per un judici moral clar. Condemna la violència revolucionària i interpreta la guerra com una tragèdia que s’hauria pogut evitar. A partir d’aquí, construeix un marc interpretatiu en què l’experiència menorquina esdevé símbol d’un conflicte més ampli.
En aquesta lectura, la Guerra Civil es presenta com un episodi dins d’una confrontació europea —i fins i tot mundial— entre dues visions antagòniques. D’una banda, el que anomena “sovietisme”, associat al caos, la destrucció i la violència. De l’altra, la victòria franquista, que interpreta com una restauració de l’ordre, gairebé com una necessitat històrica.
Aquest contrast estructura tot el discurs. La realitat sota control republicà es descriu amb tons foscos: persecució religiosa, inseguretat, descomposició social. En canvi, el nou règim apareix com una forma de regeneració no només política, sinó també moral. El llenguatge utilitzat és elaborat, culte, amb voluntat de convèncer, i respon a una lògica que avui podem identificar com a discurs legitimador.
Precisament per això, el text resulta especialment valuós des de la perspectiva actual. No només pel que explica, sinó també pel que revela sobre la construcció de la memòria. Ballester ofereix una interpretació dels fets que dona sentit a una experiència traumàtica i que, al mateix temps, contribueix a legitimar un determinat resultat.
Igualment significatiu és allò que el text no diu. No hi ha referència a la repressió posterior, ni a la violència institucionalitzada, ni a les veus silenciades pel nou règim. Aquest silenci no és casual, sinó que forma part del relat. Ens indica que la memòria no és mai neutral, sinó que es construeix a partir de seleccions, omissions i interpretacions.
En definitiva, Un ensayo de sovietismo és molt més que un document sobre la Guerra Civil a Menorca. És el testimoni d’un intel·lectual brillant que observa i interpreta el seu temps; és la prova de com una experiència extrema pot transformar profundament una manera de pensar; i és també un exemple clar de com es construeix el relat històric.Llegit avui, el text ens interpel·la sobre la fragilitat de les idees, sobre el pes de les circumstàncies i sobre la necessitat d’analitzar críticament els discursos del passat. Perquè, en última instància, més que explicar la història tal com va ser, ens mostra com la història es vol recordar.
Josep Maria Quintana 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.