La guerra oberta contra l’Iran ha arribat envoltada d’una retòrica familiar: impedir que Teheran esdevingui potència nuclear, contenir un règim autoritari i reforçar la seguretat regional. Però darrere d’aquest relat aparentment clar hi ha una realitat molt més ambigua. El problema no és només si el règim dels aiatol·làs mereix ser combatut —les seves vulneracions de drets humans i la seva política regional agressiva són indiscutibles— sinó si l’estratègia que s’ha posat en marxa té algun sentit polític i geopolític coherent.
El dubte principal és que aquesta guerra sembla tenir objectius diferents segons qui la miri. Per a Israel, la confrontació amb l’Iran forma part d’una estratègia llargament meditada. Per a l’administració Trump, en canvi, tot indica que es tracta d’una decisió molt més improvisada, inserida en una manera de fer política internacional basada en la pressió constant i la generació de caos.
Aquesta divergència és fonamental per entendre el moment actual.
Per a Israel, l’Iran ha estat durant dècades l’enemic estratègic central. L’objectiu d’afeblir o destruir el règim dels aiatol·làs no és nou: forma part d’una visió de seguretat que aspira a redibuixar l’equilibri regional. En aquesta lògica, neutralitzar Teheran significaria desarticular una xarxa d’aliances —milícies, actors estatals i paraestatals— que ha condicionat l’Orient Mitjà durant anys. També permetria consolidar altres projectes polítics que avui estan sobre la taula, des de la redefinició del conflicte palestí fins a la reorganització de les relacions amb els països àrabs.
En aquest sentit, Israel sí que té un pla: aprofitar la finestra d’oportunitat que ofereix el suport nord-americà per debilitar decisivament el seu rival principal. El problema és que el pla israelià no és necessàriament el pla dels Estats Units.
Donald Trump ha convertit la política exterior en una eina de pressió permanent. La seva manera d’actuar no consisteix tant a establir un ordre estable com a generar situacions de desordre que li permetin negociar des d’una posició de força. És una lògica de “xèrif” en un món sense regles: el més fort imposa el ritme i obliga els altres a posicionar-se.
Aquesta estratègia té una dimensió global que sovint passa desapercebuda. El veritable adversari sistèmic de Washington no és l’Iran, sinó la Xina. Des d’aquesta perspectiva, les crisis regionals poden convertir-se en peces d’un tauler més gran. Un conflicte al golf Pèrsic no només afecta l’equilibri de l’Orient Mitjà; també pot colpejar els interessos energètics xinesos, profundament dependents del petroli que transita per aquesta regió.
Si el trànsit pel golf Pèrsic es veu interromput o si el preu del cru es dispara (cosa molt probable), l’impacte econòmic no serà homogeni. Algunes economies poden absorbir millor el xoc que altres. I en aquest escenari, la vulnerabilitat energètica de la Xina esdevé un factor geopolític de primer ordre.
Això no significa que la guerra hagi estat planificada exclusivament amb aquest objectiu, però sí que encaixa amb una estratègia més ampla: pressionar Pequín i obligar-lo a reaccionar en un entorn d’inestabilitat.
El problema d’aquest enfocament és que juga amb foc en una regió que històricament ha demostrat una enorme capacitat d’escalada. L’Iran no és un actor menor. Té capacitats militars significatives, una xarxa d’aliats regionals i una llarga experiència en guerra asimètrica. Pensar que es pot colpejar el règim sense desencadenar conseqüències imprevisibles és, com a mínim, optimista.
A més, hi ha una qüestió política que sovint s’oblida. Les intervencions militars externes rarament generen els canvis polítics que prometen. Les dictadures poden debilitar-se per pressions internes, però quan es troben sota atac extern sovint reaccionen reforçant els sectors més durs del poder i mobilitzant el nacionalisme.
En lloc d’afeblir el règim, una guerra pot acabar consolidant-lo.
A tot això s’hi afegeix un tercer element: la debilitat europea. Davant d’una crisi que afecta directament els seus interessos energètics, econòmics i de seguretat, Europa torna a mostrar una incapacitat notable per articular una posició pròpia. Les reaccions dels governs europeus han oscil·lat entre l’alineament automàtic amb Washington i una prudència silenciosa que evita qualsevol confrontació política. (El silenci còmplice de Merz davant Trump i l’intent de corregir-lo després per defensar Espanya ha estat patètic i molt significatiu de l’actitud servil de la majoria de països europeus).
Aquest comportament revela fins a quin punt el projecte d’autonomia estratègica europea continua sent més una aspiració retòrica que una realitat. Però és del tot evident que si Europa vol jugar algun paper en un món multipolar, necessita alguna cosa més que declaracions ambigües: necessita capacitat per defensar els seus interessos i per actuar com a actor diplomàtic independent.
La paradoxa és que, en un context internacional cada vegada més fragmentat, aquesta veu pròpia seria més necessària que mai. Molts actors globals busquen interlocutors previsibles i espais de negociació estables. Però això exigeix coherència i voluntat política.
La història recent ofereix una lliçó que convindria recordar: les guerres iniciades amb objectius imprecisos acostumen a prolongar-se més del que ningú preveu. I quan els interessos dels aliats no coincideixen plenament, el risc d’una escalada fora de control augmenta encara més.
En un moment en què el sistema internacional ja es troba sotmès a tensions estructurals profundes, convertir l’Orient Mitjà en l’escenari d’una partida geopolítica global pot ser una aposta extraordinàriament arriscada. Perquè, com ha demostrat sovint la història, el caos pot ser una eina útil per començar una guerra, però rarament serveix per acabar-la.
Josep Maria Quintana 