El discurs que el primer ministre canadenc Mark Carney va pronunciar al Fòrum Econòmic Mundial de Davos no va ser només una intervenció diplomàtica més en un calendari atapeït de cimeres i declaracions solemnes. Va ser, sobretot, un diagnòstic cru sobre l’estat del món i una advertència que incomoda: l’ordre internacional basat en normes, tal com l’hem conegut des de la fi de la Guerra Freda, ja no travessa una simple crisi de creixement, sinó una ruptura profunda. No és una transició suau cap a un altre equilibri; és el final d’una ficció que molts països, especialment les potències mitjanes, han preferit mantenir per inèrcia i comoditat.
Carney no va mencionar Donald Trump pel nom, però ningú no va dubtar de qui parlava quan va descriure un món on les grans potències utilitzen l’economia, els aranzels, les cadenes de subministrament i fins i tot les institucions multilaterals com a instruments de pressió política. La reacció del mateix Trump, amb desqualificacions públiques i amenaces comercials, va confirmar que el discurs tocava un nervi sensible. Però reduir l’episodi a un simple xoc personal entre líders seria un error. El que hi ha en joc és molt més profund: és la manera com s’està redefinint el poder en el segle XXI.
La tesi central de Carney és tan simple com inquietant. Durant dècades, molts països han viscut sota la idea que existia un “ordre basat en normes” que, amb totes les seves imperfeccions, garantia una certa previsibilitat, estabilitat i un marc comú per resoldre conflictes. Aquest ordre no era neutral ni perfectament just, però funcionava prou bé perquè la majoria hi trobés algun benefici. Avui, però, aquest marc s’esquerda. Les grans potències ja no se senten lligades per les mateixes regles que reclamen als altres, i el resultat és un retorn a una lògica més nua de força i de coerció.
Carney recorre a una idea poderosa, inspirada en Václav Havel: els sistemes injustos no només es mantenen per la força, sinó també per la participació, sovint resignada, dels qui saben que el relat és fals però prefereixen no qüestionar-lo. Aplicat a l’escena internacional, això significa que moltes potències mitjanes han acceptat durant anys un joc desigual amb l’esperança que, mostrant-se obedients o “pragmàtiques”, assegurarien la seva prosperitat i la seva seguretat. Segons Carney, aquesta estratègia ja no funciona. L’acomodació no protegeix; només aplana el camí perquè els més forts imposin encara més les seves condicions.
La proposta canadenca no és un retorn nostàlgic al passat ni una crida ingènua al multilateralisme clàssic. Carney parla d’una “geometria variable”: aliances flexibles, coalicions de països amb valors i interessos comuns per afrontar problemes concrets. És, en el fons, un intent de repensar el paper de les potències mitjanes en un món on ja no poden confiar plenament ni en la benevolència de les grans potències ni en la solidesa de les institucions existents. “Si no som a la taula, serem al menú”, va dir amb una frase que resumeix bé l’esperit del moment.
Aquest debat no és aliè a Europa; al contrari, la interpel·la de ple. El projecte europeu va néixer, precisament, com una resposta a la lògica de la força i del conflicte permanent. Durant dècades, la Unió Europea ha pogut permetre’s una certa comoditat geopolítica: protegida pel paraigua nord-americà en matèria de seguretat, beneficiària d’un comerç global relativament estable i confiant que les regles del joc, en essència, no canviarien. Avui, totes aquestes premisses estan en qüestió.
La guerra a Ucraïna, la creixent rivalitat entre els Estats Units i la Xina, l’ús obert del comerç i de l’energia com a armes polítiques, i ara també el retorn d’un enfocament agressivament unilateral a Washington, obliguen Europa a fer-se preguntes incòmodes. Pot seguir sent principalment un actor econòmic i normatiu en un món que torna a parlar el llenguatge del poder dur? Pot confiar indefinidament que altres garanteixin la seva seguretat i la seva capacitat de decisió?
El discurs de Carney suggereix que la resposta hauria de ser no. Si les potències mitjanes no s’organitzen, no cooperen entre elles i no assumeixen més responsabilitats, quedaran atrapades entre gegants que juguen una partida pròpia. Per a Europa, això implica avançar de manera molt més decidida cap a una veritable autonomia estratègica: no com a gest de confrontació, sinó com a condició mínima per poder defensar els seus interessos i els seus valors en un entorn molt més dur.
Aquesta autonomia no és només militar, tot i que la qüestió de la defensa és inevitable. També és tecnològica, energètica, industrial i, en última instància, política. Vol dir reduir dependències crítiques, diversificar aliances i acceptar que la geopolítica ja no és una anomalia temporal, sinó el marc permanent en què es prendran les grans decisions.
Alhora, Europa pot trobar en la idea de “coalicions de valors” una via per no quedar atrapada en una simple lògica de blocs. En lloc de resignar-se a un món dividit en esferes d’influència, pot intentar teixir xarxes de cooperació amb altres potències mitjanes —com el Canadà, el Japó, Austràlia o Corea del Sud— per defensar un mínim comú de normes, encara que ja no siguin universals ni automàtiques.
El conflicte verbal entre Carney i Trump és, en aquest sentit, simptomàtic. No es tracta només d’un desacord bilateral, sinó de dues visions del món que xoquen: una que assumeix obertament que la força i la pressió són eines legítimes i centrals, i una altra que, sense ingenuïtats, intenta encara salvar espais de cooperació i de regla compartida. La qüestió és quina d’aquestes visions acabarà predominant.
Potser la lliçó més important del discurs de Carney és la seva crida a l’honestedat. Reconèixer que el món ja no és com abans no significa rendir-s’hi, sinó començar a construir respostes adequades. Per a Europa, això implica abandonar certes comoditats intel·lectuals i polítiques, i assumir que el seu pes en el món dependrà cada cop més de la seva capacitat d’actuar unida, de prendre decisions difícils i de defensar activament el seu lloc en un sistema internacional cada vegada més competitiu.
El temps de la ficció s’acaba. La pregunta és si Europa vol ser un actor en el nou escenari o limitar-se a reaccionar, sempre un pas tard, a les decisions dels altres. El discurs de Carney no dona totes les respostes, però sí que posa sobre la taula una evidència incòmoda: en el món que ve, la passivitat ja no és una opció.
Josep Maria Quintana 