Hi ha moments en què una escena aparentment marginal adquireix, amb el pas del temps, un valor gairebé profètic. El debat celebrat a Santo Domingo en el marc del XI Congrés d’Acadèmies Jurídiques Iberoamericanes, al qual vaig ser convidat, va ser, per a mi, un d’aquests moments. Com vaig explicar en un article de fa dos mesos, allà, enmig de juristes i acadèmics reunits per discutir sobre eficiència judicial, democràcia i estat de dret, una intervenció va trencar sobtadament el to: un jurista veneçolà va afirmar que la situació del seu país era “irreversible sense una acció externa”. La frase va planar a la sala amb una gravetat que anava molt més enllà del llenguatge tècnic del dret.
Aleshores ja es va intuir que aquella no era només una opinió personal, sinó el símptoma d’una manera de concebre la política: la idea que, quan els resultats no arriben per les vies difícils de la democràcia, sempre queda l’opció de forçar la història des de fora. Més tard vaig saber que aquell ponent era una persona lligada molt directament a María Corina Machado. Tot plegat prenia un altre sentit.
Els fets posteriors han confirmat que aquella escena no era anecdòtica, sinó reveladora. L’operació militar de Donald Trump a Veneçuela, el segrest de Maduro i l’establiment d’un govern “de continuïtat” en mans del mateix aparell chavista han deixat al descobert una realitat incòmoda: ni la intervenció pretenia instaurar una democràcia, ni una part significativa de l’oposició veneçolana estava realment compromesa amb els principis que diu defensar.
Cal dir-ho clar: el règim de Maduro era un règim autoritari, responsable de greus vulneracions dels drets humans i de la destrucció sistemàtica de les garanties institucionals. Però d’aquesta veritat no se’n deriva automàticament que qualsevol acció contra ell sigui legítima. Precisament, el sentit del dret internacional és posar límits a la força, sobretot a la força de les grans potències. Quan aquests límits es trenquen, no s’obre un camí cap a la llibertat, sinó una porta cap a l’arbitrarietat.
El que hem vist a Veneçuela és això: una demostració de poder de Washington, no un projecte de democratització. Les primeres decisions, les primeres reunions i les primeres prioritats ho confirmen sense embuts: l’obertura del país a les empreses nord-americanes i l’explotació dels seus recursos energètics avancen molt més de pressa que qualsevol procés creïble de reconstrucció institucional. La democràcia, com tantes altres vegades en la història, ha estat el pretext retòric; el petroli, l’objectiu real.
En aquest context, l’actuació de María Corina Machado resulta particularment reveladora. Primer, perquè una part del seu entorn ja havia normalitzat obertament la idea d’una “acció externa” com a solució. Segon, perquè després de la intervenció ha buscat el suport de Trump amb una insistència que frega la humiliació, fins al punt de lliurar-li simbòlicament la medalla del Premi Nobel de la Pau que li havia estat concedit a ella. El gest, més enllà del seu component grotesc, té un valor profundament simbòlic: la renúncia explícita a qualsevol autonomia moral.
Encara més significatiu és que la mateixa administració Trump hagi acabat apostant pels successors del chavisme i deixant l’oposició en una mena d’hibernació política. Això demostra fins a quin punt Machado i els seus han confós el mitjà amb el fi: quan es demana ajuda a una potència que no creu en res més que en els seus interessos, el resultat mai no és l’emancipació, sinó la substitució d’una dependència per una altra.
Tot plegat obliga a fer una pregunta incòmoda: quin compromís real amb la democràcia pot tenir una oposició que justifica una intervenció militar estrangera i que, un cop produïda, accepta que el futur del seu país es decideixi en despatxos de Washington? La resposta no és agradable, però és difícil d’evitar: es tracta d’una concepció instrumental de la democràcia, bona només quan serveix per arribar al poder.
Aquesta deriva no es pot separar de la figura de Donald Trump. El seu historial és el d’un polític que ha mostrat un menyspreu sistemàtic pel dret, tant a l’interior com a l’exterior dels Estats Units. Les seves polítiques migratòries, l’ús de la força com a eina habitual, l’atac a les institucions multilaterals i el desprestigi del dret internacional dibuixen un patró clar: no hi ha principis, només relacions de força.
El cas de Veneçuela no és una excepció, sinó una peça més d’aquest esquema. I encara és més preocupant quan s’observa que Trump no amaga les seves ambicions respecte a altres territoris, com Groenlàndia o fins i tot el Canadà. Aquest tipus de declaracions i gestos no són només extravagàncies: erosionen la idea mateixa d’un ordre internacional basat en normes i donen arguments i coartades a les dictadures de Putin a Rússia o de Xi Jinping a la Xina. Si tot és qüestió de poder, per què ells haurien d’actuar de manera diferent?
En aquest panorama, Europa ha tornat a mostrar una debilitat gairebé estructural. Incapaç d’articular una veu pròpia, ha oscil·lat entre el silenci i la resignació. I això té conseqüències: quan el continent que es proclama hereu de l’estat de dret accepta de facto la llei del més fort, està contribuint a liquidar l’arquitectura moral i jurídica que es va intentar construir després de 1945.
Finalment, cal dir una paraula sobre el Premi Nobel de la Pau concedit a María Corina Machado. No es tracta de negar la duresa de la repressió que ha patit l’oposició veneçolana, ni el coratge personal que sovint exigeix enfrontar-se a un règim autoritari. Però un premi d’aquesta naturalesa no pot ignorar el projecte polític que hi ha al darrere. Quan es fa evident que una líder està disposada a prescindir dels principis democràtics en nom de l’eficàcia, o a demanar la intervenció d’una potència estrangera sense cap garantia, és legítim preguntar-se si el criteri de l’Acadèmia ha estat prou rigorós.
Josep Maria Quintana 