En La edad de la ira, l’assagista indi Pankaj Mishra descriu amb lucidesa un fenomen que travessa fronteres i règims polítics: el retorn del nacionalisme com a resposta emocional, ideològica i política a un món percebut com a caòtic, injust i mancat de sentit. Lluny de ser una simple reacció local o conjuntural, l’auge dels nacionalismes excloents és avui un fenomen global que afecta tant potències autoritàries com democràcies consolidades, i que posa en qüestió els ideals universalistes heretats de la Il·lustració.
Mishra observa com diverses elits polítiques —russes, xineses, turques o índies— construeixen relats de grandesa nacional basats en una suposada superioritat moral i espiritual davant d’Occident. Aquests discursos no només busquen legitimar el poder intern, sinó també oferir una alternativa simbòlica a un ordre liberal percebut com a decadent. Vladímir Putin apel·la a la “vida orgànica” d’un Estat fort i unitari; Xi Jinping invoca una civilització mil·lenària immune als valors occidentals; Recep Tayyip Erdogan presenta l’islam com a eix identitari i expansiu davant d’una Europa descrita com hostil. En tots aquests casos, la nació esdevé un cos viu, quasi sagrat, amenaçat per enemics interns i externs.
Tanmateix, Mishra subratlla que aquest antioccidentalisme no és patrimoni exclusiu de països no occidentals. A Europa i a Amèrica del Nord, el nacionalisme excloent també ha ressorgit amb força. Partits d’extrema dreta, obsessionats amb la puresa cultural, la identitat nacional i la seguretat, han trobat en el discurs de la por una eina política poderosa. La immigració, el multiculturalisme o fins i tot la diversitat racial són presentats com a amenaces existencials. El cas dels Estats Units és especialment revelador: després de l’elecció d’un president negre, el supremacisme blanc no només es va reactivar, sinó que va trobar en Donald Trump un altaveu polític disposat a banalitzar-lo, legitimar-ne els codis i normalitzar-ne la presència en l’espai públic. El cas d’Israel, cada cop més ancorat en una narrativa tribal i religiosa, il·lustra igualment com el nacionalisme pot degenerar fàcilment en exclusió i violència simbòlica.
Un dels aspectes més inquietants que destaca Mishra és la normalització d’aquests discursos en societats que es consideraven immunes a l’autoritarisme. Idees que fa només unes dècades semblaven grotesques —com la d’una Europa que hauria d’assumir un nacionalisme “bàrbar” per defensar-se d’una suposada invasió— avui formen part del discurs polític dominant en països com Hongria o Polònia. L’actual govern hongarès de Viktor Orban i l’anterior de Polònia que presidia Mateusz Morawiecki, es presenten com a guardians d’una Europa cristiana, reinterpretant de manera oportunista la història per justificar polítiques xenòfobes i il·liberals. La paradoxa és evident: en nom de la defensa de la civilització europea, es destrueixen els valors democràtics que la fonamentaven.
França ocupa un lloc central en aquesta reflexió. Bressol de la Il·lustració i de l’universalisme republicà, el país ha intensificat en els darrers anys una idolatria de l’Estat nacional que recorda les advertències de Nietzsche sobre el “monstre fred”. Davant del terrorisme i de la inseguretat, l’Estat reforça símbols, rituals i narratives d’unitat nacional homogènia: la bandera, la llengua, la història oficial. Aquesta estratègia, lluny de fomentar la cohesió real, tendeix a excloure aquells que no encaixen en el model identitari dominant, especialment les minories culturals i religioses.
Segons Mishra, el nacionalisme reapareix com un antídot seductor davant la sensació de desordre i buit de sentit que caracteritza la modernitat tardana. El projecte il·lustrat d’una civilització universal, laica i pacífica ha entrat en crisi, incapaç de complir les promeses de prosperitat i igualtat per a tothom. En aquest context, la nació ofereix una identitat clara, una comunitat imaginada i un relat de pertinença que consola davant la frustració i la humiliació. Però aquest remei és traïdor: en lloc de resoldre les causes profundes del malestar —desigualtat, alienació, manca de reconeixement—, les canalitza cap a l’odi i l’exclusió.
El problema dels nacionalismes excloents no és només que divideixin el món en “nosaltres” i “ells”, sinó que ho facin amb una càrrega emocional intensa, alimentada per mites, greuges històrics i fantasies de puresa. Aquest tipus de nacionalisme no admet la pluralitat ni el conflicte democràtic; exigeix lleialtat absoluta i silencia la dissidència, sovint sota l’acusació de traïció o d’estrangeria interna. Així, es debiliten les institucions, es restringeixen drets i es normalitza un clima de sospita permanent.
En definitiva, l’anàlisi de Pankaj Mishra ens obliga a mirar més enllà de les explicacions simplistes. L’auge dels nacionalismes excloents no és una anomalia passatgera, sinó el símptoma d’una crisi profunda del model polític i cultural que ha dominat els darrers dos segles. Enfrontar-lo requereix alguna cosa més que condemnes morals: cal repensar les bases de la convivència, recuperar formes de solidaritat no excloents i assumir que la identitat, com la història, és sempre plural i conflictiva. Només així es podrà evitar que el “monstre fred” del nacionalisme torni a imposar-se com a falsa solució als mals del nostre temps.
—–
N.B. Aquest article s’havia de penjar diumenge passat i per un error no va publicar-se.
Josep Maria Quintana 